És a dir: els malpensats teníem raó quan ensumàrem algunes sordideses del poder polític en el cop d’estat de Turquia. Ara ja se sap que Erdogan en va tenir notícia abans que esclatàs i que va deixar que els primers episodis sembrassin el pànic entre els afectats i l’alarma a nivell mundial, sobretot als països de la Unió Europea. Al compte d’aquesta estratègia s’han d’apuntar els morts, dels quals Erdogan és corresponsable des del moment en què els hauria pogut evitar. La maniobra és tan basta que fins i tot el secretari d’estat nord-americà va haver de manifestar la seva estranyesa per la rapidesa amb què s’havien elaborat les llistes de sospitosos. Igualment la manifestaren a Brussel·les. En el fons, ningú no es fia d’Erdogan.
I aquest personatge és l’encarregat d’impermeabilitzar les fronteres de la UE perquè els desplaçats en busca de refugi no obliguin les policies europees de duanes –i les poblacions frontereres– a repetir les salvatjades per impedir que les víctimes s’acostin al nostre confort. A aquest personatge l’hem pagat amb doblers i promeses perquè ens aïlli d’una realitat que crida desesperadament a la nostra porta: a ell, un expert a manejar les fronteres de manera que s’hi han pogut moure a plaer els combatents d’Estat Islàmic amb el petroli de contraban.
No és per casualitat que els EUA tingueren socis com Somoza, Pinochet o Videla. Del primer, Franklin D. Roosevelt va dir allò de “és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”. La frase, tot i la seva malsonància, és tota una lliçó de política internacional: la defensa dels teus interessos en mans d’estats sicaris. Si algun creu que a Europa, sobretot a Brussel·les, hi regna una forma de fer més elegant, que sàpiga que ara és el moment perquè algú digui això mateix d’Erdogan, ja que algú –alguns– l’han convertit en el 'nostre' fill de puta.
