L’Espanya espriuana, Sepharat, rebé el mandat del poeta: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills”. Vella i sorda, aquella mare invocada per Salvador Espriu era mare orgullosa o madrastra esquerpa segons amb qui tractés. Aquesta doble condició ha separat fills i fillastres per una barrera de greuges i desconfiança. La fallida de la fraternitat forçada ha sembrat sobiranisme i independentisme en un principat que aspira a ser república. Els fills no deixen mai de vigilar els moviments dels germanastres i compten cada dia les llenties del seu plat. Com definir aquest estat de coses asfixiant?
Parlar d’intolerància és insuficient, perquè se suposa que la tolerància seria, per tant, el camí adequat: i no ho és, perquè els drets no es toleren: es reconeixen i es respecten. La llei els protegeix. Nosaltres, els illencs, no podem admetre que Espanya ens toleri per tenir com a pròpia la llengua catalana. No la mantenim ni treballem per la seva normalització en virtut de la tolerància d’Espanya.
A la intolerància d’”alguns” atribueixen els espanyols més civilitzats el comportament de tants compatriotes seus amb el futbolista Piqué. Se li recrimina manca d’espanyolisme per una ‘boutade’ –diguem-ho: sense gens de gràcia– que afecta un jugador portuguès del Real Madrid. Darrere aquestes xiulades reprovatòries hi ha segles d’història. I un foc atiat dia a dia per governants i altres polítics, per magistrats. I per mitjans de comunicació que silencien metòdicament tot allò que, de Catalunya, no poden presentar com a conflictiu.
Tot plegat té a veure, encara que no ho sembli, amb el fet que no són gaires els poderosos de Sepharat que han llegit Espriu –i gràcies si arribaren a Espronceda. “Que sàpiga Sepharat que no podrem mai ser / si no som lliures”, els digué. Res, com qui sent ploure.
