La repercussió de la política cultural a les urnes és un d’aquests misteris que feim servir de contrafort per enrobustir una o altra tesi. Se’ns diu que els polítics obvien la cultura perquè no dóna vots, i aquest excurs a compte de la situació general és mal de rebatre: tant com mal de confirmar. A posta admir sincerament la valentia de Cristina Ros quan –com ahir– manifestà la seva seguretat en la nul·la collita de vots atribuïble a la cultura. Probablement té raó, però tota veritat s’oxigena una mica si la trempes amb alguns interrogants.
Hi ha una part de la població sensible al temperament d’un govern. A sobre, en sap apreciar alguns elements –lluminosos– directament vinculats al foment, la gestió i la difusió de la cultura. Encara que potser el vot no sigui induït directament per aquesta política, és innegable que la cultura imprimeix un caràcter que es projecta a la resta d’iniciatives d’un govern; i que crea un context general que pot incidir en la decisió personal amb vista a les urnes.
Però encara hi ha més elements per creure que la incúria cultural pot restar vots. Una política cultural insuficient contribueix a crear una certa imatge de desgovern, de desconcert, de desorganització. I és que l’acció cultural esdevé, ni que sigui tènuement, l’excipient de l’acció de govern, el que lliga i revela el sentit de moltes iniciatives que, altrament, poden extraviar-se en el trajecte vers l’opinió pública. Per això la cultura és una qüestió de govern, no d’un grup o d’una conselleria, sobretot si se n’ha constatat el fracàs. Perquè les coses quallin, és imprescindible que passin per la cultura, que atorga coherència i eixampla expectatives gràcies a la lent humanista que aporta. Però es veu que no en sabem. Això sembla confirmat. La dreta li és hostil i aquesta esquerra no se’n desfà –per ara, i ja és quasi migdia.
En conseqüència, i mentre la realitat no ho contradigui, potser és massa arriscat assegurar que la cultura no dóna vots. M’agradaria tenir més dades.
