Si ets optimista, entendràs que la perspectiva amb què t’obsequia l’edat és un dels eixos que fan rodar millor la vida. La qüestió és què en fas, amb les coses que tens, perquè no sempre totes encaixen en algun lloc de manera harmoniosa. "Yo soy mi suma", diu Jorge Guillén, però també hi compten les restes, al resultat final.
En tot cas, la vida de cadascú té els seus propis pilars, com també els tenen els pobles, els països. Fa uns dies, els mitjans de comunicació parlaven dels cinquanta anys de la dedicació de Maria del Mar Bonet al cant. La màgia de les dates i dels aniversaris de vegades ens desperta el sentiment de la gratitud, que lamentablement se’ns rovella tan sovint. Aquest sentiment és ara molt viu en adreçar-se a na Maria del Mar Bonet perquè apareix en aquesta perspectiva dels anys com una presència lluminosa, com una companyia que ens ha despertat moltes i molt profundes emocions: expressions de vida que, sense ella, no hauríem pogut servar –seríem més pobres.
El que ens ha donat Maria del Mar Bonet és incommensurable, entre altres coses perquè no coneixem cada pam de terreny on ha deixat llavors de futur. Una persona que l’ha escoltada no és la mateixa que seria si no l’hagués coneguda. I, així, milers i milers de persones duen el seu cor –o un trosset del seu cor– transformat per aquesta veu que ha contribuït tant a construir la personalitat al país. És el present –suma del passat– esdevingut materials per a construir el futur. Ja hi serà sempre.
Ens hi hem trobat moltes persones, a la seva veu, com ens trobem amb altres a un museu o a un d’aquests paisatges on es manifesta el somriure dels déus. I no crec que els països deguin res a ningú, però la meva persona deu tant a Maria del Mar Bonet que ni en set vides que tingués li ho podria tornar.
