Ho podríem llegir així: a Espanya guanya la corrupció. La part major en què es divideix aquest poble tan honrat, tan noble, tan generós, tan solidari, vota corrupció. S’ancora en el passat i, per no avançar, per por del futur, opta per respirar els aires fètids de l’Espanya corrupta, de la mà del partit més corrupte des de la Transició. No és una majoria absoluta, perquè els altres, la dreta sense corrupteles, l’esquerra dòcil i l’altra esquerra, amb els sobiranistes i els nacionalistes, en realitat sumen més, però no formen una gerra sinó la trencadissa d’alguna peça de ceràmica mala d’imaginar formalment.
Ja sé que ara és bo de dir, però servidor havia imaginat una situació semblant a la que ens va deixar la jornada electoral. Pensava en la reacció d’Espanya després de les mobilitzacions multitudinàries contra la guerra de l’Iraq en la qual Aznar havia compromès l’Estat: les mobilitzacions crearen sensació d’inestabilitat i la majoria de votants, també molts que estaven contra la guerra, cercaren refugi en el partit que s’hi havia implicat: en temps de tribulació, no fer mudança, deia Ignasi de Loyola. A la història d’Espanya sempre hi ha alguna turbulència. Les d’ara eren la qüestió catalana i la possibilitat de posar el govern en mans dels descamisats. Han valorat més els corruptes coneguts que els descamisats per conèixer.
Encara pitjor, feis la prova de situar l’esclat de l’Espanya eterna en el context europeu i occidental en general. La ultradreta –el feixisme– s’obre camí dins la tenebra, la Unió no gosa cridar seriosament a l’ordre i la democràcia es dessagna a cop de decret.
La camada dels milionaris espanyols augmenta, també la dels exclosos i la dels pobres, a costa d’unes classes mitjanes que ja no poden garantir cap mena d’equilibri. “De todas las historias de la Historia / la más triste sin duda es la de España / porque termina mal”. Lúcid, Jaime Gil de Biedma.
