El patriota
La més notable qualitat del senyor Albert –oh!- Rivera no té a veure amb aquest sisè sentit, aquesta intuïció especial que t’indica en qui pots confiar i de qui convé que evitis qualsevol contacte. Ell i els seus es diuen patriotes –deuen ser-ho, sens dubte, sigui el que sigui que vulgui dir ser patriota-, i en l’exercici d’aquest tret identitari de Ciutadans s’han guanyat les obertures de tots els telediaris de fa ja uns mesos. Això és bo? Podria ser-ho. Vol dir que és perniciós? Segurament: perquè el patriotisme de Ciutadans s’ha vist ofegat per la volubilitat extrema de les seves bases ideològiques, que superen qualsevol accepció d’adaptabilitat. Ara és menester ser molt 'hooligan' d’aquest partit polític per donar una explicació raonable de la seva ubicació.
No ha tingut sort, el senyor Rivera. La seva indigestió de titulars per ventura li deixarà marques indelebles. Però, en la seva defensa, s’ha de dir que no tota la responsabilitat és seva: els astres s’han confabulat per fer un bon set al seu prestigi en moments tan delicats com els actuals. Fa no res que es conjurava amb el PP a partir de la voluntat de regeneració d’aquest partit i del seu cap més visible, el senyor Mariano Rajoy. I ara li surten amb la impúdica provocació del cas José Manuel Soria, aquest home que tothora pensa alguna cosa transcendent que li tensa cada dia més la màscara. Alguns militants del PP han murmurat una queixa en sordina, perquè no es digui, però qui en surt més perjudicat és el senyor Rivera: ara tot el país sap amb qui havia fet pactes.
De tant voler estar pertot, ara el senyor Rivera pot lamentar-se amb Terenci: “De tots els meus, sóc l’únic que sóc meu”. El foc de la pàtria l’ha socarrimat. Es pot conhortar pensant que sempre tindrà un lloc a les creuades presents i futures de l’espanyolisme radical contra la catalanitat.
