L’única esperança que ens queda és que els rics engreixin encara més i facin els roïssos més grossos, diu l’amo del cafè que llegeix llibres a estones perdudes. Té l’habilitat de posar paraules als sentiments dels seus parroquians, dels quals convé dir que no deixen roïssos. Vénen de l’escola del pessimisme atàvic del país, que obtingué, al meu judici, clara expressió en l’aventura de dos amics, Vicent Calbet –al cel sia- i Antoni Ramis Amorós: eren radicalment joves i insensats, i pràcticament sense doblers se n’anaren en una Lambretta a viure l’aventura d’un París habitat per la melangia i la veu ferida d’Edith Piaf. S’obririen camí, pensaven, fent dibuixos dels racons de la bohèmia. Per si de cas, duien dues sobrassades. De París estant, enviaren crides de SOS, a penes menjaven, vivien com cans abandonats. Que, per favor, els enviéssim quatre monedes. Passats uns mesos, tornaren, i la primera imatge que ens oferiren era desoladora i fins i tot preocupant. Passejaven les ombres mortes, s’assemblaven a aquell personatge d''Ai, Quaquín, que has vengut de prim', que, en la seva aventura americana, havia arribat a no parlar perquè, de tanta gana, es menjava les paraules.
Però..., i les sobrassades? Ells: Les hem tornades intactes. Estupor indescriptible per la nostra part. Replicàrem: Si tanta fam heu passat... Ells, per descriure la gravetat de la situació, explicaren: Les sobrassades no les hem tocades perquè, al moment de la temptació, pensàvem que encara podríem passar més fam.
Si ets de poble i et mous prop de la barrera dels setanta, no et serà difícil entendre la probitat patològica dels dos amics. Veníem d’una tradició d’estretors severes, avui no era tan dolent perquè demà encara seria pitjor. De manera que se’ns teixia de ben petits un destí no gaire falaguer. Vist des del turó de l’edat, el panorama no presentava escletxes per sortir-se’n. Els roïssos dels poderosos queien a les xarxes dels majorals, a les dels comerciants, a les dels funcionaris de per Palma..., i quan arribaven a les nostres vides ja no eren ni roïssos, eren quatre miques. Per això quan, avui, he sentit les previsions del cafeter, immediatament la seva figura se m’ha situat a la cadena d’una tradició sacsejada pels darrers decennis, però encara sense estroncar.
