El trànsit
No recordava haver tengut mai por, almenys de la manera en què era descrita per gent coneguda, per l’art o la filosofia. Aquesta actitud li havia facilitat de molt jove, quan no és comú pensar-hi, tenir present que la mort li arribaria, potser de vell, potser en voltar cantó –'ed è subito sera', Salvatore Quasimodo. Avançar tants d’anys per la vida sense por l’havia dotat d’una alegre consistència. La por, pensava, són gotes de mort.
No passava de puntetes per la mort llibresca ni per la que, any rere any, l’anava encerclant en un fossat d’absències: la mirava de cara amb l’aplom de qui està avesat a negociar-hi des que té memòria. Però és veritat que, amb el temps, li havia crescut la curiositat pels sentiments que la mort desperta en els altres, sobretot per les previsions que es fan les persones per als moments decisius. Marguerite Yourcenar havia parlat de les imatges de les quals es volia fer acompanyar –les grans sequoies–, i altres notables havien dit de quines músiques voldrien sentir-se emparats en travessar el gran portal. La música de Bach semblava la més protectora contra les turbulències prèvies.
I ell? Recordava sovint –s’hi arrecerava?– paraules de Jorge Guillén, “Estar muerto no es nada, / morir es sólo triste”, i es començava a preguntar com seria el camí, quines imatges, quines veus, quins records, quina música el menarien al no ésser. Era com un joc, es deia, però el joc no sempre es resol en joia. I així va ser com va començar a sentir els primers embats del neguit. No de la mort, sinó del trànsit. Al seu cap es formaven imatges relacionades amb records de plenitud, i feia per servar-les vives i poder-les recuperar en arribar el moment. El sextet número 1 de Brahms sempre li havia suggerit la remuntada d’un riu misteriós.
Sí, es tracta de remuntar un riu misteriós que lentament deixa enrere el món dels homes i s’endinsa en paratges solitaris. Les nostres vides no són els rius que moren a la mar, les nostres vides remunten el riu per desentranyar-ne el secret. I ell ho va sentir així, abans que el trobessin mort, una selva espessa ho cobria tot de fosca, sentia el segon moviment del sextet, alguns instants de fe en l’amor, la rialla cristal·lina d’una criatura i unes fustes que les ones havien dipositat a la platja.
