Un partit amb tanta història al darrere està destinat a recuperar el seu pes a la política espanyola: aquests dies ho hem sentir a dir a dreta i esquerra, naturalment en referència al PSOE: com si, a Espanya, el passat d’una persona o d’una organització, en cas que sigui meritori, garantís el respecte i el reconeixement de la ciutadania, quan en realitat el que més practica aquesta ciutadania és l’oblit o, també, el sadisme amb els que tingueren i ja no tenen influència.
La història del PSOE, per afegitó, no és tota feta de llum, està trufada d’episodis obscurs. En tot cas, ja fa temps que hauria d’haver fet rodolar, costa avall, aquesta ‘O’ tan redona de les sigles. Mantenir-la-hi és absolutament indecorós. De la ‘S’ ja en parlarem un altre dia –un cap de setmana amb pont.
La història que ara invoquen alguns com a valuosa penyora ens remet a la del plat de porcellana de què ens parla Scott Fitzgerald a ‘El Crack-Up’: tanta d’història, tant d’art, tanta bellesa com vulgueu, però en caure es va trencar. Se’n confegiren acuradament els trossos, però ja era un plat romput, per més que restaurat. Per tant, el seu lloc ja no fou el saló de les celebracions, ja no l’emprarien per servir petites delícies en vetllades elegants. En endavant, el seu lloc seria la cuina, lluny del vals i dels perfums parisencs.
No és el primer pic que es trenca el plat de porcellana socialista. Ja se l’ha restaurat algunes vegades, i de tant de caure potser arribarà el dia que ja no podrà acomplir cap funció ni a la cuina. No ho desitja ningú, cal suposar, però els personatges que han tret el cap aquests dies, de Felipe González a Verónica Pérez, per no parlar de la sergenta de ciuró, ara rebaixada a caporal, no auguren ni la possibilitat de substituir l’històric plat de porcellana per un de comprat al xinès de més a prop.
