OPINIÓ
Opinió 25/04/2017

Les victòries pírriques

Guillem Frontera
2 min

S’ha d’haver caigut molt baix per celebrar la dimissió d’Esperanza Aguirre com una victòria en la lluita contra la corrupció del PP. Caure baix voldria dir, aquí, haver abaixat intolerablement la línia que separa la dignitat de la ignomínia. Aquesta senyora ja fa molt de temps que hauria d’haver estat defenestrada de la política per una acció conjunta de la Justícia i els votants. Ara ja sabem les coses suficients per relativitzar la confiança en la institució i en el cens, de manera que la supervivència política de la senyora esmentada no ens estranyava; i fins i tot es produïa en un escenari de normalitat democràtica, volíem creure. Però d’aquí a premiar-nos tots plegats amb grans mostres d’autocomplaença per la dimissió de la senyora, hi ha el mateix salt que hem fet per assolir l’estat d’indignitat en què políticament ens ofegam.

Cada vegada que es destapa un cas de corrupció del PP algun alt personatge d’aquest partit ens insinua –més aviat ho proclama 'urbi et orbi'– que ara s’ha posat el punt final a una llista d’anècdotes que per res intervenen en la definició del partit. És clar que no ens ho creim, però ho suportam amb una docilitat vergonyosa. Com també suportam amb una certa resignació que el PP regional anunciï que no tornarà uns doblers que va rebre de més, tot i reconèixer aquesta circumstància. Al·lega que els actuals dirigents no tenien responsabilitats de partit quan es va produir la irregularitat. Si algú pot interpretar aquest gest com a símptoma de la voluntat de posar fi a la corrupció, pot optar a algun rècord Guinness, no sé si de la ingenuïtat o de la beneitura.

En fi, el que cal preguntar-se és per què hi ha partits que atreuen els corruptes més que uns altres, i per què creim que la correcció política ens obliga a pregonar que una pastera a rem i un portaavions són iguals perquè ambdós suren damunt t l’aigua.

stats