Ara resulta que dos milions són molts

Dos milions de persones, ¿a quanta part de la societat representen? Bé, o milió i mig... o un milió, que aquí el fet és més important que la xifra. Quan l’opinió políticament correcta de qui s’atorga la majoria social considera que una manifestació és “bona”, ¿llavors dos milions són molts i representen una onada social imparable? Sí? Ah, doncs va bé saber-ho. O sigui, qui dóna carnets de representativitat social, traça una línia i diu: els vostres dos milions (o milió i mig, o milió) no representen cap majoria perquè la majoria s’ha quedat a casa. ¿Sí, seria això? ¿La cosa seria que en la lluita per col·locar arguments que desacreditin els contraris passa com a les discoteques a les 6 del matí, que es despatxa tot? Perfecte, doncs ja ho tenim. Problema? L’argument és bo mentre qui ha traçat la línia no s’apunti a una causa que inclogui la sortida al carrer de la seva gent per defensar la seva causa. Encara que sigui una causa defensada per pur oportunisme fruit del bonisme ensucrat que ens inunda. Esclar, perquè el dia en què tu, per conveniència electoral i d’imatge, t’apuntes a vendre com a valor positiu una mobilització de carrer, corres el risc que algú et digui: escolti, ¿però no havíem quedat que la representativitat que compta no és la de la gent que surt al carrer sinó la de qui es queda a casa?

Però, sap el més divertit de tot? És que, a sobre, qui s’atorga estar amb la majoria pel sol fet d’haver anat a una manifestació és, justament, qui no té cap legitimitat per defensar el que diu que defensa anant a la manifestació. Només cal mirar els fets. IN-SU-PE-RA-BLE!!!