Catalunya i Espanya no són Rússia (i viceversa)

Els catalans no toquem vores des que sabem que no ens apujaran el preu d’alguns serveis bàsics (o no ens l’apujaran gaire). A qui es desplaça en transport públic per Barcelona (o hi va a treballar) el punxen i no li treuen sang per la reducció d’un 3,4% del preu de la targeta de més ús i la congelació de la resta de títols de transport integrat. Els espanyols estan eixerits com 300 horts de pesoleres perquè entraran en servei mil nous quilòmetres d’AVE. En canvi, els russos estan contents com uns gínjols perquè Putin ha abaixat el preu del vodka. El preu mínim garantit passa de 220 rubles el mig litre a 185 (el canvi està a 70 rubles per euro).

¿No troba mooolt bonic que la gent humil de Barcelona, Catalunya, Espanya i Rússia estiguem units per la felicitat que ens proporciona la generositat de qui mana? Uns podran viatjar en línies de tren deficitàries, altres pagaran igual o menys per transports de servei deficitari i altres podran emborratxar-se a més bon preu. El millor de tot, però, és l’origen comú de l’hemorràgia de generositat. Aquí estem a pocs mesos d’eleccions municipals, generals i, potser, d’unes plebiscitàries (o no) amb paraigua (o amb una llista del president Mas amb folre i manilles). A la molt democràtica (o més) Rússia hi ha por a la reacció davant la crisi provocada per la resposta “occidental” a la fatxenderia nacional a Ucraïna. Els uns llancen caramelets perquè creuen que controlar preus dóna vots i els altres perquè volen desviar l’atenció de la gent. Realment, no sé si som més innocents nosaltres per creure’ns-els o ells per pensar que ens els creurem.