Han assassinat la intel·ligència

Els dibuixants de la revista Charlie Hebdo no eren herois, però des del matí del 7 de gener del 2015 els fanàtics totalitaris els han convertit en superherois. Uns superherois que no han buscat ser-ho i que ho són a pesar seu. A ells, com a d’altres com ells, tothom els demana valentia oblidant que només són el bufó del rei. I molts dels qui els animen a resistir, quan van mal dades acostumen a ser els primers a fugir i deixar el bufó sol davant la ira del rei.

L’humor és l’arma amb què els humans ens hem dotat per criticar-ho tot. Perquè tot mereix ser criticat. TOT. Començant per un mateix. Autocrítica i sentit de l’humor són senyals d’intel·ligència i de societats madures, i només estan a l’abast dels que viuen al segle XIV tan sols quan visiten un museu d’art o d’història. Però, ¿on és el límit de la crítica? Bé, en nom del consens diríem que el marca la llei. Ens agradi o no com sigui aquesta llei i els criteris subjectius de qui l’aplica. Els que intentem exercir la crítica posant un toc irònic hem visitat els jutjats més sovint del que hauríem volgut i en alguns casos la justícia ens ha donat la raó i en d’altres no (algun dia explicaré una bonica història respecte a això). Són les regles del joc. Però quan la llei la decideix algú pel seu compte i l’aplica a base de trets i bombes, llavors ja parlem d’una altra cosa. I el bufó no és qui ha de ser a la primera línia de foc. I no se li pot exigir fer-ho.

L’atemptat terrorista a la revista Charlie Hebdo canviarà moltes coses. Moltes. Més de les que ens pensem. Esperem que, per un cop a la vida, al final guanyem els bons.