L’abraçada està de moda

El psicòleg Matt Hertenstein, de l’Associació Americana de Psiquiatria, diu que abraçar-se segrega oxitocina, l’hormona que ens fa sentir bondat social. A més activa el cor, el cervell, els sensors de la pell i el sistema endocrí, i ens aporta energia, pau i equilibri (vaja, que posant el nom d’un paio que ningú sap qui és i el d’una organització potser inexistent, valides el que vostè i jo sabíem: abraçar reconforta). Doncs bé, parlant d’una no abraçada, o, més ben dit, de la negació de l’abraçada, Pablo Iglesias ens ha posat de moda les abraçades. El fill de la indignació i la ruptura aporta la visualització total de la tranquil·litat i l’entesa. Interessant. Ara bé, tenim un greu (gravíssim) problema: els catalans no abracem bé. Reconeguem-ho: comparats amb els madrilenys, no som ningú. Ells en són professionals. Cos recte. Braços en angle de 90 graus. S’acosten a l’objectiu amb pas ferm. Es palplanten davant seu. El miren als ulls i mentre exclamen un contundent “ Coño, Paco ” (digui’n Pepe) passen els braços per sota de les aixelles contràries (i viceversa) i estampen tres sonors cops fets amb la mà ben oberta que ressonen contundents però que no són pas gens violents ni dolorosos. Vaja, són aparatosos, però no deixen marca. Ja em veig que el repte del pròxim 11 de setembre serà una abraçada conjunta de Portbou a Alcanar i de Les a Fraga per dibuixar una immensa abraçada amb les quatre barres formades per la unió de les gorres grogues i vermelles dels assistents (i de les assistentes). Serà bonic. I tan inclusiu i amorós que s’hi afegirà la tercera via. I fins i tot la quarta.