L’efecte ensaïmada Anasagasti

Informatiu del migdia ahir a RAC 1. Expliquen que la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica ha fet públic que la meitat de les operacions que realitzen són a persones que volen trobar feina, sobretot de cara al públic. A continuació, passen un tall del doctor Manel Romaní, president dels cirurgians plàstics, que diu: “És més fàcil creure’t o acceptar el discurs d’un venedor que tingui un aspecte fresc i juvenil que no pas el discurs d’un venedor que vagi brut, malgirbat, que vagi mal arreglat”. A veure, jo entenc que amb la crisi els ha baixat la feina, però per vendre’ns les virtuts del seu negoci i tenir més clients tampoc cal sumar préssecs amb teletacs.

¿Creu el senyor Romaní que un venedor (o una venedora) operat d’estètica però brut, malgirbat i “mal arreglat” és més creïble i s’accepta més que un venedor (o venedora) sense operar però que va net, bengirbat i “ben arreglat”? No, oi? El problema no és de quiròfan, sinó de dutxa i de tenir miralls a casa. Qualsevol persona té més bona imatge si es dutxa, es canvia regularment de roba i cuida mínimament el seu aspecte. Però, és que diguem-ho ja d’una santa vegada: gent que us opereu, se us nota. A tots (i a totes). Us feu llavis, pòmuls, front, pits... o el que sigui. Es veu. I molt. És com Anasagasti. Ell creia que fent-se aquella ensaïmada capil·lar no ens adonaríem que és calb. I, fent-se-la, va passar de ser un senyor calb, com n’hi ha milions, a ser “aquell que porta l’ensaïmada i creu que no ens adonem que és calb”. Que no sé pas si ajuda a ser creïble, però que és patètic.