Vaig a fer una gestió a Movistar. La persona que m’atén em mira la factura i em diu que pago molt. Li responc que sí, però que tinc un contracte antic i que mai em puc acollir a cap superoferta. M’ofereix pagar la meitat i tenir una explosió de megues. Accepto! Condició? Instal·lar-me Fusión TV, una cosa meravellosa amb 80 canals. Ah, moltes gràcies, però no m’interessa. Miri, ara mateix a casa tenim ordenats 7 canals i, a partir del número 8, el comandament és un forat negre aliè a les nostres vides. “Ja, però la superoferta és amb els 80 canals”. Perfecte, doncs vénen, instal·len el monstre i els canals com si no existissin.
Total, sense avisar tallen l’ADSL (després descobreixo que resulta que “han fet un pont” per preparar la “ fusión ”) i al cap d’una estona apareix un bon home, es mira la cosa i exclama: “No es poden connectar els canals. La caixa és massa lluny del televisor”. Bé, i a mi què m’explica. “Però hi ha una solució: un aparell que val 90 euros”. No, miri, és que la TV no m’interessa, l’agafo perquè, si no, no hi ha oferta. Vostè deixa l’aparell, jo faig veure que frueixo dels 80 canals i tema resolt. “No, s’ha de connectar. Sense connectar no hi ha oferta”. Ja, però vostè diu que no es pot. “Doncs no hi ha oferta, adéu”.
24 hores més tard aconsegueixo que desfacin el pont i recupero l’ADSL. 48 hores després em presento al lloc on havia anat a fer la gestió i els dic: “Escolti, tenen més ofertes, però sense TV?” “I tant! Demà mateix li truco”. Avui fa 4 mesos i el telèfon no ha sonat. Deuen estar veient els 80 canals i s’han despistat una miqueta. O molt.
