Tres milions de llocs de treball

I ja se sap: quan s’acosten, les eleccions vénen agafadetes de la maneta d’obres, de promeses d’obres i de promeses en general. Una que té molta sortida (de promesa) és la de crear llocs de treball. Ei, i no uns milers, no. Aquells mítics 800.000 que va prometre al seu dia Felipe González (un incompliment que encara ara li refrega algun tertulià que xipolleja en la caspa) van quedar totalment desbordats pel brocgrossing actual, que és l’acte de no tenir cap mena de mesura ni pudor de quedar en evidència.

Aquest dimarts ha estat Mariano Rajoy, però podria haver sigut qualsevol altre. Primer ha dit que fins a final de legislatura crearà mig milió de llocs de treball. No està malament, sobretot tenint en compte que queden nou mesos, cosa que vol dir generar 1.852 llocs de treball al dia (sense parar ni un de sol, inclosos dissabtes i diumenges). I després, ja que hi era, ha dit que fins al 2020 en total en crearia tres milions. Problema: no ha dit com ho farà i, sobretot, no ens ha avançat en quin sector. Però no passa res. Quan arribi el novembre i no s’hagin creat els 1.852 llocs de treball diaris promesos, i quan d’aquí quatre anys tampoc no s’hagin creat els tres milions, el tema es resoldrà com es resolen aquests temes: “Ui, quina llàstima, ningú no podia preveure la conjuntura que ens va arruïnar la previsió i bla, bla, bla”. Ah, la conjuntura, que trapella, ella. La molt maleïda és la culpable, per exemple, que el govern espanyol, l’OCDE i l’FMI no encertessin ni el creixement del PIB espanyol ni, per cert, la taxa de l’atur del 2014.