Tenir això que en diuen “sentit d’estat”
Va dir-ho Pepe Zaragoza als passadissos del Parlament, en sortir de la seva compareixença a la comissió sobre frau fiscal i corrupció: “Una cosa com aquesta allà no passaria”. I quan deia “allà” es referia a Madrit (concepte). I quan deia “com aquesta” es referia a la imatge que estava transmetent el Parlament com a institució i el país en general. I una persona com ell, poc sospitós de ser independentista, va afegir: “Si volen construir un nou país, potser seria moment de deixar de fer aquests espectacles que al Congrés de Diputats ni se’ls acudirien”.
Parlant amb diversos membres de la comissió del cas Pujol (nom popular del monstre), tots (i totes) coincideixen a dir que les conclusions seran molt potents. Segur que sí, però només arribaran als quatre friquis que seguim la cosa. A l’opinió pública li arribarà la compareixença de Victoria Álvarez, la del senyor Método 3, la del senyor Junior i els seus cotxes desballestats i la d’Oleguer Pujol, el xicot al qual les pubilles catalanes voldrien endur-se a Andorra... bé, o on fos. Mentrestant, al Madrit de Rato, Trillo, Gürtel i Bankia, al Congrés fan veure que es barallen molt, però ni se’ls acudeix convertir allò en el Sálvame, ni desgastar el contrari creant una comissió que tothom sap que no servirà per a res més que per tirar-se fems, ni contestar la creació de la comissió convocant-hi personatges que es pensen que David Fernàndez és Ana Rosa Quintana amb samarreta fashion. I això té un nom: sentit d’estat. Una cosa que aquí hem confós amb una pretesa transparència que realment és copejar-se les parts toves amb un martell.
