Les coses ja no són (ni seran) iguals

Fa poc em vaig trobar un antic company d’escola amb qui vam ser molt amics. Havíem perdut totalment el contacte i va estar bé veure’s. Vam xerrar d’una forma cordial i amable, tal com calia esperar. Però tant l’un com l’altre vam ser conscients que no teníem gaire cosa a dir-nos, a banda de recordar el passat. Entre nosaltres no hi havia futur. Reprendre la relació no tenia sentit. De vegades passa, et trobes gent a qui fa anys que no veus i t’adones que amb aquella persona t’hi van unir moltes coses, sí, i que va ser sensacional, també, però que amb la que tens ara al davant és impossible tenir-hi res perquè és una altra persona. I viceversa. Passa amb els amics i amb les antigues nòvies. I no t’hi has d’haver emprenyat, ni discutit, ni barallat. Simplement, el temps canvia les coses.

Hi pensava ahir quan vaig llegir una piulada de Societat Civil Catalana (SCC): “ Los catalanes compartimos con Aragón historia, realidad, economía, lenguas y migraciones, entre otras muchas cosas ” [sic]. I no puc estar-hi més d’acord. Ho compartim i ho compartirem sempre. I mai hi renunciarem. Però tenir aquest passat conjunt no implica, igual com ens succeeix al meu antic amic i a mi, quedar per sopar cada setmana. Sí, molt bé, el primer dia riuríem molt recordant batalletes, però una relació basada en el passat no té futur ni, sobretot, sentit. O es reformula de dalt a baix o està condemnada al fracàs. I davant del fracàs, val més deixar-ho estar. I grups com SCC proposen continuar com si el meu amic i jo tinguéssim 14 anys. I, nois, això és totalment impossible.