Els diners que acaben enterrats

Nicholas Ridley va ser secretari de Medi Ambient de Margaret Thatcher. Va inventar l’acrònim nimby ( not in my back yard -no al meu pati del darrere-) per descriure de manera pejorativa la protesta de la gent contra el projecte de modernització del servei de ferrocarril. Des de llavors serveix per anomenar l’oposició d’un grup organitzat a qualsevol obra pública considerada molesta. I no ja una central nuclear o una autopista de 8 carrils sinó també un parc (els arbres porten ocells i mosquits), una escola (els nens criden) o una comissaria (provoca inseguretat, un argument sentit per un servidor amb les seves orelletes). El paternalisme electoralista de les administracions, barrejat amb la mala consciència de l’ efecte semàfor (en una cruïlla perillosa només s’hi posava un semàfor a partir d’una certa xifra de morts), ha donat vida a reivindicacions que, des del punt de vista conceptual, arribaven directament de Ganímedes. Era allò que el personatge de torn s’enfilava a una caixa de sifons i proclamava: “Us construiré un pont per poder creuar el riu”. I quan li deien “És que no tenim riu”, la resposta era: “Doncs us construiré un riu”. Els alcaldes es queixen sovint del que anomenaríem “els diners que no es veuen”. Els ciutadans sempre els demanen coses boniques i bucòliques, però clavegueres, mai. I les clavegueres són l’obra més important i necessària d’una ciutat i el que més es troba a faltar quan no funcionen o no n’hi ha. Una interessant metàfora sobre “el que realment interessa a la gent” i el que realment necessita. I sobre les prioritats de l’administració.