Quan et quedes només amb el titular

El titular, fruit d’una queixa del Consell d’Estat (aquell cementiri d’elefants que pentina gats), era molt llaminer: “La DGT vol posar límits de velocitat als vianants”. Ha, ha, ha, quina gràcia, oi? Però si seguies llegint, la cosa canviava. Resulta que la direcció general de Trànsit té unes dades segons les quals cada any moren a Espanya 370 vianants, dels quals un 51% tenen nivells d’alcohol o drogues en sang. Per tant, 135 persones perden la vida anualment perquè posen en risc la seva vida. I la dels altres. I el que proposa la llei de la DGT és que si algun vianant comet una infracció, passi controls d’alcohol i drogues, com ho fan els conductors, que si donen positiu reben fortes sancions i, fins i tot, presó. Perquè el vianant, naturalment, també ha de ser responsable del seu comportament viari i dels efectes que pot provocar una imprudència seva. Només faltaria. Si un paio creua per on no ha de fer-ho i jo l’atropello, per què em fan la prova d’alcoholèmia a mi i no a ell? Jo sóc presumpte responsable i ell no? I aquí entren també temes d’assegurances, judicis i tot el que ho acompanya.

I ara anem a la frase que justifica el titular sobre límits de velocitat màxima per als vianants i que provoca la festa de l’humor: “Els vehicles en què el seu conductor circuli a peu no sobrepassaran la velocitat del pas humà”. Fa gràcia, sí, però potser parla dels monopatins i patinets pilotats per gent que es creu Hamilton. O de l’últim invent: unes bicicletes amb motor que circulen per Barcelona a tota llet i que falta poc perquè matin una iaia. O no tan iaia. I això no fa cap gràcia.