I tu, recicles o refundes?

I quan la bombolla va esclatar, el sistema es va col·lapsar. I va sortir tanta brutícia que vam omplir tots els dipòsits de la paciència i la indignació. I quan ja estaven plens a vessar, el brollador seguia excretant. I en vam haver d’anar a comprar més. De dipòsits i de paciència. D’indignació no en va caldre més perquè era inesgotable. I llavors una casta enquistada a la universitat pública, que viu del pressupost públic, que factura 300.000 euros anuals en assessories com qui es compra un tortell de Sant Antoni i que defrauda al conjunt del “poble” els impostos d’aquesta activitat, va agafar la bandera de la regeneració. I la gent, desesperada, els va seguir. Déu meu, el que li faltava al despropòsit infinit per convertir-se en desori etern. El mateix sistema generant el caos total per aconseguir el retorn de l’harmonia còsmica. Els dinosaures desapareixen, la vida continua.

I és així com han posat de moda la paraula regeneració. Alguns dels nostres, molt trapelles ells (i elles), han fet coses lletges, sí, però nosaltres no en sabíem res. Pobres de nosaltres, ocupats com estàvem pel bé comú de la humanitat, no vam saber controlar les ovelles esgarriades. Ei, però no patiu que ara sí que hem après la lliçó. Això no tornarà a passar. Mai més. Ja veureu quina regeneració estem preparant. Sí, perquè la farem nosaltres, naturalment. No fos cas. La millor regeneració és la que fa un mateix sobre si mateix. Si al camp de futbol no hi ha gespa, no arranquem la que queda i replantem sinó que pintem la terra de verd i ja tenim una catifa ben relluent. I qui dia passa, any empeny.