Jo volia el Reial Madrid, sens dubte
La Catalunya blaugrana torna a estar dividida. I no entre laportistes i rosellistes, o nuñistes i cruyffistes (que, de fet, vindria a ser la mateixa divisió històrica). Aquest cop és entre els que volien el Madrid a la final de la Champions i els que preferien la Juve. Més enllà d’arguments futbolístics, el debat de fons torna a ser la pugna entre les dues Catalunyes: l’antiga i la nova. L’antiga, la que no vol ni sentir parlar dels blancs a Berlín per allò de “I si perdem?” És la Catalunya que ve de la derrota. Conformista i conservadora. La de l’“Ai, nen, no t’hi fiquis, vols dir?” La que té una oportunitat al davant dels seus nassos i, en comptes d’afrontar-la amb totes les conseqüències, s’arronsa. És la Catalunya que té a la nevera de la botiga un tros de formatge manxego florit, però no el retira per si pot vendre’l. I, mentrestant, a la cambra frigorífica se li podreix un formatge sencer sense obrir, amb la qual cosa acabarem llençant-los tots dos sense haver venut res. Possiblement la Catalunya antiga és així perquè ha rebut molt i moltes vegades i està escamada, però així no anem enlloc. I, a l’altra banda, la nova Catalunya. La que diu: “Volem el Madrid, tu! Som-hi! Els guanyem i ens traiem de sobre ja i d’una santa vegada el pes de la història. I si perdem, doncs continuarem endavant i un altre cop ho farem millor”.
I aquesta dualitat és tant del nostre ADN que és aplicable més enllà del futbol. Mig país amb la por de l’“ai, ai, ai” enfrontat a l’altre mig país que somia en el que aconseguirem si guanyem. I fins que no guanyem els segons, no fotrem res. O tampoc, però ho haurem intentat.
