Opinió 13/03/2014

Sense coartades

i
Jordi Angusto
4 min

L’economista Miquel Puig publicava dissabte passat un article en aquest diari que, sota el títol La coartada europea, defensava que els nostres problemes econòmics són responsabilitat exclusivament nostra, des de la generació de la crisi fins a l’anèmica sortida actual d’aquesta crisi.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En definitiva, venia a dir exactament el mateix que diu la senyora Merkel: que l’èxit alemany és mèrit dels alemanys i el fracàs espanyol, grec, irlandès i català, culpa dels espanyols, grecs, irlandesos i catalans. Ignorava, doncs, el punt de sortida desigual dels uns i els altres, ja siguin països o persones, i les seves interdependències i relacions de poder.

Vejam els fets. La bombolla immobiliària i la hipertròfia del sector de la construcció es van donar tant als EUA com a Espanya, d’on seguint Puig caldria concloure que els empresaris ianquis són similars als espanyols. No obstant aquesta similitud, els EUA van sortir ràpidament de la crisi i aquí encara hi estem. ¿No hi té res a veure la política macroeconòmica aplicada per Obama, de tall expansiu i diferent de l’austeritat de Merkel? Més similituds: a Espanya, com als EUA, la bombolla es finançava amb els diners forans amb què es compensava el dèficit comercial exterior. En el seu cas, amb diners principalment xinesos, una bona part dels quals es van deixar de pagar en deixar caure Lehman Brothers -una firma no casualment endeutada sobretot amb fons asiàtics-. En el nostre cas, amb diners sobretot d’inversors alemanys, que de seguida van exigir un canvi constitucional per garantir la conversió pública de deutes privats i el seu retorn prioritari.

D’altra banda, el dòlar ha començat a fer front al superàvit alemany, devaluant-se davant de l’euro, mentre que la pesseta, en dissoldre’s dins de l’euro, ni va poder evitar la recurrència de dèficits exteriors que van causar l’actual deute extern ni avui mateix pot impedir el càstig a les nostres exportacions que suposa un euro massa alt. ¿Culpa dels nostres empresaris? ¿El superàvit exterior alemany no té res a veure amb aquest tipus de canvi tan desfavorable als nostres interessos? ¿Tampoc no va tenir res a veure amb el nostre dèficit exterior i amb l’equivalent endeutament a uns tipus d’interès que només convenien a Alemanya?

No fem bromes ni insultem la nostra gent. El nostre país entrava a l’euro amb un important gap de productivitat en relació a Alemanya i el nord d’Europa. I no diguem Grècia, Portugal i Irlanda. Un diferencial de productivitat que ens havia de fer perdedors així que una inflació més alta trenqués el dic de contenció que suposaven les paritats canviàries establertes en crear l’euro. ¿I com no havíem de tenir una inflació més alta, si l’entrada a la UE insuflava un creixement superior mitjançant ajudes compensatòries i préstecs il·limitats? Així ho van preveure els millors economistes, com ara Krugman i Stiglitz, per citar-ne només dos amb un premi Nobel a l’esquena, que abans d’establir-se l’euro van predir que arrasaria els països més febles.

Així doncs, la nostra culpa estaria, en tot cas, en aquesta feblesa inicial. I aquesta feblesa, en la nostra peculiar història. Per exemple: els països perdedors són d’arrel catòlica, cosa que Weber assenyalava com a causa important de l’inferior desenvolupament econòmic en comparació amb els protestants; encara més, tots tenen no gaire llunyana una dictadura de dretes que els va aïllar del món i cap d’ells no va viure cap revolució burgesa ni cap de veritablement industrial.

¿No és simplificar massa concloure que la culpa de tot plegat és un tarannà diferent dels nostres empresaris? Ben cert que tenim molt camí a recórrer, que necessitem un empresariat digne d’aquest nom i també uns treballadors i un sindicats obsessionats a millorar l’eficiència; però sobretot ens cal fer en pocs anys totes les revolucions pendents i posar dempeus una societat fonamentada en l’educació, la recerca, la innovació industrial i el desenvolupament d’unes estructures productives prou competitives per garantir una prosperitat social assentada en l’equitat, l’eficiència i la sostenibilitat. Ens cal, en definitiva, acció col·lectiva i acció política en majúscules, als antípodes d’una política neoliberal entesa com l’abdicació del poder polític davant dels mercats.

I ens cal tot això en benefici de tots els ciutadans: treballadors, professionals, emprenedors i empresaris; en actiu, estudiant o jubilats. La productivitat que ha de permetre-ho és, al capdavall, una característica sistèmica territorial; i la seva millora només està a l’abast de l’acció col·lectiva, que s’ha de fer des d’unes estructures d’estat compromeses amb la seva gent com exigeix avui dia Catalunya. Acció col·lectiva a fer Catalunya endins i també Catalunya enfora, per capgirar una política europea injusta, que fa culpables exclusius els perdedors, i a més ineficient, atès que no resol les causes que ens han dut on som. Coartada europea? En absolut, senyor Puig: fets, interdependències i relacions de poder que cal mirar de canviar.

*Jordi Angusto és economista i membre de la junta de Nova Esquerra Catalana

stats