Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Mestres que inspiren

No fa tant de temps –els meus pares ho recorden bé, no diguem els padrins–, el mestre o la mestra d'escola era una figura de referència per a moltes persones, sobretot als pobles petits on hi havia una única aula on es mesclaven nins de totes les edats. Evidentment, sempre han existit tots els matisos de color dins el món escolar; també en aquell passat, tot i que ha quedat imprès a través de fotos en blanc i negre. Els records dels nostres familiars, la literatura i el cinema estan plens tant de mestres bons com de mestres dolents, i és gairebé impossible establir cap a on s'inclina la balança.

Aleshores, l'experiència educativa no es perdia en els laberints de la programació en què hem confinat actualment la vida als centres educatius. Encara no s'havia encetat el debat entre el model de l'educació pública o privada simplement perquè l'educació formal era bàsicament en mans de les institucions religioses i la informal es limitava a l'àmbit d'acció familiar i, per tant, privat; no s'havien posat els ciments d'un dels pilars de l'estat del benestar, l'educació pública. L'educació formal bàsica era tan minsa que es limitava a ensenyar a llegir, escriure i fer càlculs numèrics bàsics; un patrimoni que acompanyava tota la vida qui només s'havia pogut permetre això, mentre que qui continuava estudiant tenia accés a un sistema educatiu d'excel·lència que servia per mantenir les diferències de classe.

És cert que eren altres temps: la massificació de les escoles que hem viscut al llarg de les darreres dècades ha estat fruit de l'augment de la natalitat i de la reducció de la mortalitat –gràcies als progressos científics, sobretot de la medicina–, de la pressió immigratòria, de la modernització de les estructures socials i econòmiques del país i de la democratització i el consegüent accés d'una àmplia capa social, la 'classe mitjana', al sistema educatiu. Tot això ha implicat que facin falta molts més ensenyants que aquells que foren necessaris fa 50 anys.

Ara bé, una vocació és un fet 'rar' i, com a tal, no es produeix ni es força per secundar les exigències del sistema educatiu: és un do. No hi ha cap sistema pedagògic ni mètode didàctic que garanteixi la consecució d'un bon mestre, un bon professor, un bon ensenyant; de la mateixa manera que no existeix cap 'recepta genètica' que ens doni la garantia que podem fer néixer una bona persona, encara que avui la tècnica ja podria fer que tingués les característiques físiques que més ens agraden. Com a molt, allò que es pot pretendre amb un sistema d'ensenyament cada cop més regulat i uniformat com el nostre és una estandardització del nivell de preparació dels docents i del nivell acadèmic dels alumnes similar a aquella que s'obté en els processos industrials.

Emperò, quan una persona té vocació de mestre és una altra cosa: es tracta de la diferència que hi ha entre un producte que surt d'una cadena de muntatge (preparat per acomplir l'objectiu per al qual ha estat dissenyat) i un objecte artesà o, fins i tot, algun tresor natural, alguna cosa bella com una perla que té valor per si mateixa. Aquestes 'perles' es poden descobrir casualment o poden ser fruit d'un procés de selecció molt acurat i llarg, com ens demostren els resultats obtinguts per sistemes educatius de països com Finlàndia, on es concedeix a l'educació la importància que té per a la societat.

Segons les dades publicades pel Ministeri d'Educació de Finlàndia el 2009 al document 'The Finnish Education System and PISA', la carrera docent a Finlàndia és una de les més demandades: només pot accedir-hi entre el 10% i el 15% dels sol·licitants. No és casualitat que allà la professió docent tingui un gran prestigi social: l'estatus acadèmic i investigador que assoleixen els ensenyants ha contribuït a donar valor a la professió i ha aconseguit que les famílies tinguin confiança en els professors i en el seu sistema escolar.

Segons el 'Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana' de Joan Coromines, 'mestre' és el qui ensenya o pot ensenyar. L'etimologia de la paraula 'mestre' prové de 'magister' i significa cap, director, comandant: es refereix a algú que ocupa el primer lloc precisament perquè és 'més' ('magis'), perquè està per damunt d'algú. A la pel·lícula 'El club dels poetes morts' els alumnes s'adrecen al bon professor interpretat per Robin Williams amb un "Capità, meu capità!". Tant de bo els joves s'adreçassin als seus ensenyants amb aquest sentit de respecte i bona consideració!

Tant de bo els nostres ensenyants cerquin inspiració en l'exemple dels bons mestres: persones senzilles, cultes i lliures que han il·luminat el camí de tants i tants d'infants, estimulant la seva curiositat i interès per conèixer i aprendre al llarg de tota la vida.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT