Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Cul i cultura

En general, ja no sé de què parlem quan parlem de cultura. Sembla que ‘la cultura’ és una cosa molt important, però des de fa potser una dècada això s’està marcint de mica en mica. No només és el nul espai que acaba ocupant als mitjans de comunicació –recordem que la primera cosa que va desaparèixer de la premsa en paper van ser els suplements culturals, alguns dels quals sobreviuen, però sense pagar els col·laboradors…–, sinó també l’escassa repercussió que acaba tenint tot allò ‘cultural’ en el pressupost públic, i no en parlem en la vida d’un prototípic ciutadà. No cal recordar que la televisió privada, per exemple, no té cap programa ni remotament cultural, i que la televisió pública, que solia ser un nucli de resistència i reivindicació del que cal preservar en la nostra societat, s’ha sumat a les mateixes estupidíssimes insignificances (aquesta febre pel ‘reality’ de tot: cuina, cant coral, cria de conills, etc.). Tenim unes conselleries de Cultura que sovint no gaudeixen ni d’un trist 2% del pressupost general. A les Illes, per començar, la Cultura forma part d’un departament inversemblant, que la posa de la mà amb la Transparència i la Participació, cosa absolutament abominable. ¿Quina importància se li dona, a la cultura, si se la situa dins el mateix sac que altres valors certament importants, però fet i fet accessoris o merament propagandístics? La ‘transparència’ –la lluita contra la corrupció– i la ‘participació’ –més enllà del vot cada quatre anys– posen en relleu que, aquest tercer crucificat, no se’l concep més que com un altre reclam per fer bonic: la cultura com a aparador, l’oripell amb el qual ens donem una mica de “llustro” alhora que intentem donar-li un biaix que lligui amb el nostre programa polític. Això sí que no falla mai.
A més, les coses de la cultura són lamentablement minoritàries; els llibres es venen més aviat poc, en català els tiratges i les vendes són una cosa tan penosa que més val no escriure cap xifra. Convé ser sempre optimista, com en tot, però la veritat és que tanta desolació només convida a amagar el cap sota l’ala. La vida cultural –cicles de conferències, presentacions de llibres, exposicions, activitats a museus, el teatre... Si fins i tot els cinemes no han fet més que tancar!– és una vida més aviat vegetal, i en procés de tornar-se mineral, o fòssil. Durant els anys de la bombolla immobiliària, la cultura era aquella forma d’oci de relatiu luxe que encara ens volíem fer creure a nosaltres mateixos que podríem sostenir, i per això gastàvem en tota mena de focs d’artifici pretesament culturals, des d’auditoris de concerts fins a monuments públics de preu elevat en el mercat artístic internacional. Però han caigut totes les màscares.

Posar en primer lloc la cultura significa donar-li més importància no només en el pressupost sinó també en la vida: la cultura no és res més que la reivindicació, record, reelaboració del millor que tenim: els millors pensaments, obres d’art, llibres i edificis, pel·lícules i melodies, tot allò que durarà més que nosaltres, i que ens significa i defineix, que ens il·lumina i guia, que ens acompanya i reconforta i ens diu que la vida pot ser alguna cosa més que allò immediatament urgent i fatigós que tenim entre mans. Més enllà del joc de poder de la política miserable, dels diners i les fretures psicòtiques que els acompanyen, del desamor i la insignificança, la cultura ens diu que la vida té uns horitzons més amples i joiosos. Que tot això estigui amagat en una petita carpeta o ocult a la mirada de les masses només té una explicació. Convé tenir-nos entretinguts amb tot allò que se’ns dona: ‘unes mamelles en cromo, uns culs fotografiats, quatre paraules solemnes i un futbol manipulat’.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT