OPINIÓ
Opinió 08/07/2016

Tassa i mitja

3 min

Els bevedors de cafè amb llet sabem que cada tassa és una batalla. Adreçar-te a un cambrer en català i que t’entengui no és gaire normal. Aquesta setmana ha estat la del cas de Quimi Portet, i el seu cafè amb llet controvertit, a bord d’un vaixell de Baleària. En la majoria de casos, el tema no hauria transcendit. Gairebé tothom canvia de llengua quan no l’entenen en català –a les Illes, a Catalunya–, i no sent que se li estigui vulnerant cap dret lingüístic. A aquests nivells de pobresa, ignorància, submissió i de mal entesa humilitat ens hem acostumat; val més no aixecar suspicàcies ni atiar discussions, sobretot quan pots entreveure que rere certes postures només hi ha ganes de provocar des d’un cert suprematisme cultural, fet que contínuament ens recorden els milions de parlants de la llengua espanyola. El nacionalisme espanyol es nota sobretot en això. I criden l’atenció les reaccions irades contra el cantant, i l’argument que el faria a ell culpable per classista –un ‘amo’ que imposa una llengua…– o per haver robat una foto al cambrer. Girem la truita.

Més enllà d’aquest cas ens tornem a trobar amb les dificultats que acompanyen la teòrica igualtat entre les dues llengües oficials. Sembla que el català és tan oficial com el castellà –la llei diu això–, però a l’hora de la veritat és el dialecte dels pobletans, que a sobre ens fan enfadar perquè s’entesten a exigir-ne la normalitat al carrer. És impossible viure només en català, tant a Catalunya com ho és a les Illes. Alguns castellanoparlants exigeixen el seu dret a ser monolingües, el dret a la ignorància de l’altra llengua legalment oficial; però aquest dret simètric en llengua catalana s’hauria de poder donar també: tanmateix sabem que és absolutament quimèric. L’única persona monolingüe en català és la meva padrina; acaba de fer noranta anys. Potser és l’última que coneixerà aquest luxe dubtós.

La problemàtica amb la convivència de les llengües no ha estat gaire greu perquè s’ha basat en el pacifisme dels catalanoparlants. No hi ha hagut dificultats perquè els catalanoparlants cedien, s’adaptaven, tenien paciència i canviaven de llengua, amb l’excusa que potser el castellanoparlant era un nouvingut, etc. Vaticino que en els pròxims anys això canviarà. Des que el procés d’autodeterminació de Catalunya s’ha iniciat que les qüestions d’identitat s’han fet més peremptòries. S’ha de fer evident la necessitat d’un estat propi, que vetlli per l’ús normalitzat de la llengua catalana, la supervivència de la qual, en l’estat espanyol, està lluny de ser garantida, sobretot si s’acabessin de posar en pràctica les polítiques educatives del PP, o es donés recorregut a grans astracanades, com la del ‘lapao’. Encara que l’estat català que pugui sorgir en el futur tingui les dues llengües oficials –hipòtesi discutida a hores d’ara tant per polítics com per sociolingüistes–, el català tindrà un estatus de prevalença, que ens estalviarà a la força –esperem-ho!– aquella munió de petites humiliacions que ens hem d’empassar dia rere dia.

La veritat és que si estem així és per culpa de la sordesa, de la manca de generositat, de comprensió i de pluralisme. Amb aquelles bones dosis de cultura democràtica que hauria de tenir l’escolarització en un estat plurinacional res d’això no seria possible. Però és l’Espanya que volen, única, monolingüe, culturalment homogènia, centralitzada i roïna. Sovint m’ha semblat una desgràcia que no puguem viure junts –és un fracàs del principi il·lustrat: el vell federalisme…–; ara ja em sembla una oportunitat per a poder per fi gaudir de la normalitat de la llibertat, perquè l’únic que es pretén amb tot això és aconseguir la simple justícia que esperen els ciutadans d’arreu del món quan viuen en democràcies sanejades. No vols tassa?

stats