Acomiadar-se de la vida

Dimecres TV3 va emetre el segon episodi de No serà fàcil. Vam conèixer la Dolors Vicens, una dona de cinquanta-quatre anys. En el moment de gravar el programa sabia que li quedaven poques setmanes de vida i volia acomiadar-se amb dignitat i gaudint del que li venia de gust conèixer abans de morir. El programa va fer el seguiment de la seva situació perquè ella tenia interès a explicar als altres que hi ha maneres d’afrontar la mort amb valentia i sense tabús. Així doncs, ens trobàvem davant d’un programa amb un contingut d’elevada sensibilitat i en què, sens dubte, es denotava l’esforç per tractar-lo amb delicadesa i enorme respecte a tots els desitjos de la Dolors. No serà fàcil va parlar del dolor però mai hi va furgar. Diguem d’entrada que la crítica televisiva és una anàlisi del format audiovisual i mai, i en cap cas, una crítica a les circumstàncies personals del protagonista (l’experiència em diu que, a vegades, encara que sembli mentida, cal especificar-ho). Va ser molt bonica l’escena en què el presentador condueix una furgoneta i porta la Dolors i les seves tres amigues d’excursió a visitar la Sagrada Família. Durant el viatge el Roger de Gràcia els preguntava per la seva amistat i la manera de ser de la Dolors. Era commovedor com la càmera es quedava fixada en els ulls d’una de les amigues al seient del darrere, en silenci i amb els ulls vidriosos. Una altra de les activitats desitjades de la Dolors va ser conèixer en Jordi Basté i difondre el seu missatge des d’ El món a RAC1. Aquí va ser molt interessant veure com és el difícil instant de dir adéu a algú que saps que morirà aviat, un cop acabada la conversa. Va ser un dels moments del programa. A nivell de contingut, però, el muntatge del programa va fer que el que explicava durant l’entrevista amb el Basté es fes reiteratiu amb el que ja havia descrit la Dolors al Roger al començament. I és que potser el discurs serè, contundent i clar de la protagonista envers la mort va calar ràpidament en l’espectador i no calia reiterar-lo. I, en canvi, l’emoció d’ella davant les vivències (la il·lusió de ser a la ràdio, contemplar la bellesa arquitectònica de Gaudí o la sensació del vent) tenia una potència televisiva molt més demolidora. Llàstima de la música (quina mania tots els programes de TV3 amb les cançonetes suaus), que subratllava en excés unes emocions que ja eren prou fortes. Amb tot, és d’agrair la generositat de la Dolors per explicar tan bé les seves sensacions als espectadors que van optar per afrontar un espai televisiu tan trist.