Ball de bastons entre Iceta i Rahola
Dimecres a 8 al dia, el líder del PSC i la col·laboradora de Josep Cuní van garantir la dosi d’espectacle polític que tota tele privada es veu obligada a proporcionar a l’audiència. Cuní va promoure l’enfrontament entre Pilar Rahola i Miquel Iceta en el marc d’una entrevista al socialista. Realització va partir la pantalla de tal manera que les cares d’Iceta i Rahola quedaven enquadrades, l’una al costat de l’altra. Cuní, que és gat vell en l’art de manegar els fils, va deixar-los fer. A ell ni se’l veia, i només se’l sentia de tant en tant. La Pilar va qualificar el moment televisiu de “ball d’hòsties” enllaçant-lo amb l’afició dansaire d’Iceta. Però el socialista, irònic, va demanar que fes servir l’eufemisme “ball de bastons”.
La Rahola, bel·ligerant, va criticar el gest del PSC buscant l’empara del Constitucional. L’Iceta va demanar permís a Cuní: “¿Es pot interrompre la Pilar?” “No sé si es deixa...”, va contestar en Cuní fregant-se les mans. I Iceta va carregar fort copiant l’estratègia de la verborrea aclaparadora de la Rahola. Va alçar la veu i com una metralleta parlava a sobre del que deia ella. Semblava un pregoner: “Pilar Rahola és una mentidera! El PSC no ha demanat que no es faci el debat! Pilar Rahola està mentint! I jo em temo que menteix sempre, quan no hi sóc, però aleshores ningú no l’hi diu! Pilar Rahola és una gran mentidera! [...] Pilar Rahola és una gran mentidera i la gent que se l’escolta faria bé de filtrar les coses que diu perquè no sempre responen a la realitat, com en aquest cas!” Mentrestant, Rahola exhibia tot el que ha après als platós de Telecinco. Cridava a la vegada que Iceta. Quan Iceta bramava, la Pilar anava repetint ben fort: “Patètic! Patètic! Patètic!” I després ho canviava per un “Perdona?! Perdona?! Perdona?!” La tàctica raholiana de l’agressivitat dialèctica parodiada al mateix temps per Iceta, trepitjant-se les intervencions i boicotejant-se mútuament. Un pols a crits a veure qui feia callar l’altre abans. Va ser una escena vulgar d’exhibició de prepotència. “¿L’entrevista és a mi o a ella?”, preguntava Iceta, desconcertat. “¿Que teniu por de no tenir-la tan llarga com els d’Espanya?”, li demanava la Rahola, provocadora. Iceta feia broma: “Ui, ui, ui... Jo de mides no en discuteixo mai en públic”. El ball de bastons degenerava en vodevil de tercera.
Un es pregunta, després d’aquesta escena, qui queda més satisfet amb l’espectacle. Cuní per haver aconseguit un moment televisiu d’impacte, Iceta per haver-se posat al nivell discursiu de Rahola, o Rahola per la seva exhibició en el ball d’hòsties amb recursos tan poc elegants. Per a l’espectador, satisfacció la justa. Només la que dóna haver-los vist el llautó a tots tres.
