Deu negres, un xinès i una catalana...

Fa dues setmanes que Telecinco emet la sèrie Anclados, un horror televisiu insuportable dels guionistes d’ Aída i de 7 vidas. Tenint en compte la degeneració dels diàlegs, de l’equip original en deuen quedar ben pocs. Seguint l’herència de l’exitosa La que se avecina, la clau són els personatges mesquins i grollers. En aquesta sèrie han espremut encara més la voluntat de fer humor amb els prejudicis. Els personatges fan tan sovint com és possible comentaris sexistes, racistes i políticament molt incorrectes. Dones, negres, discapacitats, catalans i xinesos són les dianes més habituals dels diàlegs. “ ¿Ya no quedaban balones para coser en tu aldea? ”, li pregunten al xinès. Un xinès d’origen que es diu Josep Lluís i és català, i així fa el doblet en el súmmum de l’ésser menyspreable. L’altra catalana és una pija curta de gambals. “ Porque eres tullida, pero las bufas las tienes bien, eh... ”, li diu un individu a la capitana bòrnia. “ Tú vete tranquilo que ya sabes que limpiar es cosa de mujeres ”, contesta ella en un altre moment. “ Tendrás suerte si no te toca un juez catalán, que estos siempre van en contra ”, diu un personatge. Un altre que va molt calent fa el gest de tocar l’entrecuix a una minyona mentre brama: “ ¡A esta no me importaría agarrarla del estropajo! ” És humor i se suposa que s’ha de poder riure de tot, fins i tot de nosaltres mateixos. La sèrie pretén recolzar en els estereotips i segurament els responsables d’ Anclados podrien defensar que la manera de rebatre’ls és justament amb el mal gust, creant una paròdia dels clixés més lamentables del país. En l’últim episodi, els tripulants del vaixell troben una pastera a alta mar i n’acullen els immigrants. Els nigerians recollits acaben jugant al pòquer en una cabina com si res. “Tienen un poco de hipotermia y ya está. Nada que no se les pase con un abrazo ”. Els diuen “ negrata ” o “ hakuna matata ”.

Tant prejudici passat de rosca amb tanta insistència en cada escena és el reclam que busquen. No és enginy de guió, és abús vulgar per satisfer a marxes forçades l’espectador àvid de tonteria sagnant. Un té la sensació, però, que a Espanya (un país amb una tradició humorística poc elaborada) aquests clixés reforcen patrons de conducta troglodítics. No s’entén com una irreverència amb intenció crítica sinó com una vulgar reafirmació de prejudicis, odis i menyspreus típics i tòpics. I una banalització de xacres socials com la xenofòbia o la violència de gènere. Perquè la tele, més enllà d’entretenir, sempre té aquell pòsit que afavoreix l’herència social i la transmissió d’alguns valors culturals.