Estirant els fils de la jihad
Diumenge el 30 minuts va emetre A la recerca del paradís, un reportatge d’investigació sobre les dreceres que agafen milers de joves musulmans europeus per participar en la jihad. El treball és apassionant justament perquè va explicant com, a través de les xarxes socials, han pogut anar estirant els fils per conèixer testimonis de primera mà que simpatitzen amb l’Estat Islàmic i com tots ells mostren diferents nivells d’adscripció a la jihad.
No només són excel·lents els personatges entrevistats, que preserven el seu anonimat, sinó que les declaracions dels experts escollits aporten un aprofundiment i una anàlisi d’aquesta realitat de molta qualitat. No és un simple aparador de simpatitzants de la jihad sinó que hi ha una dimensió explicativa de les causes, la prevenció i els riscos.
Fa setmanes, al Telenotícies, ja ens van avançar un tast d’aquesta investigació, que ara hem pogut veure al 30 minuts amb més profunditat. És un reportatge molt complet, no només perquè expliquen amb molta claredat la manera de contactar amb aquests nois i noies sinó també perquè és un treball fet amb temps. Això permet evidenciar d’una manera molt clara a l’espectador quina és l’evolució que fan aquests nois i noies. Impacta el cas de la noia que ens presenten a l’inici. És la germana d’un islamista radical mort a Síria que assegura que aquest fet només l’ha canviat en la manera d’entendre la religió i que no té intenció de seguir els passos del seu germà. És colpidor descobrir al final del reportatge que ha sigut detinguda, acusada de terrorisme, camí de Síria. També és xocant veure un noi català que explica com va descobrir a Facebook la fotografia del seu cosí mort com un màrtir.
Tant la realització com el guió d’A la recerca del paradís han fet molt visual aquesta teranyina virtual de la jihad, i com va atrapant progressivament més gent. Reclutadors, agents infiltrats, policia, fanàtics i simpatitzants es van movent enmig dels tentacles del terrorisme islàmic. Malgrat que la pràctica totalitat dels testimonis parlin amb la cara tapada i se’n preservi l’anonimat (cosa que dóna una pàtina de misteri extra), l’explicació del procés periodístic que s’ha seguit per trobar-los fa que en tot moment la credibilitat del relat sigui molt sòlida. És innegable que part de les sintonies contribueixen a crear un clima de suspens i basarda, però el que fa més por és descobrir que per mitjà de les xarxes socials tenim el terrorisme més a prop de casa del que ens pensem.
