Explicar un atemptat als nens
Cada vegada que hi ha una tragèdia de gran envergadura és inevitable pensar com ho explicaran a l’Info K, l’informatiu per als nens que miren el Super3. Quan el nivell de crueltat de la notícia és tan elevat, passa en un context social tan similar al dels nens catalans i l’explicació del fet inclou aspectes delicats com la religió és interessant veure com se n’han sortit. Està dirigit a criatures de diferents edats i se’ls ha d’informar amb rigor però sense ferir sensibilitats exposant-los a una realitat per a la qual potser no estan prou preparats.
Jordi Gil començava advertint de la gravetat dels fets amb una dada que permetia a tots els nens captar de seguida la transcendència de la notícia: els alertava que les escoles havien hagut de tancar abans d’hora i que s’havien suspès totes les activitats extraescolars. A l’ Info K les notícies no comencen mai per l’encapçalament tradicional de les cinc W periodístiques, sinó que busquen uns preliminars a base de detalls més suaus per no impactar bruscament. Dijous explicaven que a París la gent estava trista i que havien fet un minut de silenci sota la pluja per condemnar l’atemptat contra la publicació Charlie Hebdo. Un cop definit el to afligit, entraven en matèria. El pla dels terroristes disparant al carrer durava pocs segons i no mostrava la víctima. L’únic ferit que es va ensenyar de manera fugaç ja se l’emportaven en ambulància. Després explicaven que el més impactant és que tot plegat ho havia motivat una caricatura. La notícia detallava que per als islamistes posar cara a Mahoma està prohibit i que “fer-ho és tan greu que els fa empipar moltíssim”. Potser amb el verb empipar es van quedar una mica curts i van caure en un excés d’infantilisme en el relat. A continuació van exposar l’altre punt de vista, el dels periodistes de Charlie Hebdo : “Defensen el seu dret a dir el que vulguin. D’això se’n diu llibertat d’expressió. Molta gent creu que la llibertat d’expressió és un dels drets més importants i que tothom hauria de poder opinar de tot”. Llàstima que, després, la notícia, explicant el lema “ Je suis Charlie ”, queia en l’error. Afirmava que Charlie, a part del nom de la revista, era també el nom del seu director abatut a trets. I no. Stéphane Charbonnier, Charb, no tenia el Charlie per enlloc. Quina ràbia aquesta darrera patinada. Amb tot, l’Info K garanteix sempre una explicació honesta dels fets i et fa pensar que a segons quins adults els aniria millor mirar aquest informatiu per entendre bé el context d’una realitat que només els sona d’oïda.
