Gràcies, Jordi Évole
Fa temps que des d’aquesta columna lamentem com la televisió de consum massiu contribueix a estigmatitzar les dones maltractades, a convertir en espectacle els casos més extrems de violència de gènere a base de reiterar imatges en bucle de les víctimes, els seus fills i fotos de l’agressor amb música de terror. Els magazins matinals creen sovint autèntics xous del pànic, detallant atrocitats i relatant les últimes hores de vida de dones assassinades.
Per fi, diumenge a la nit, Jordi Évole va tornar amb un Salvados que volia sacsejar l’audiència per conscienciar sobre aquesta plaga social. I fer-ho amb la contundència i el rigor que exigeix un drama d’aquestes dimensions. Per a les persones més sensibilitzades amb aquesta causa, El machismo mata no suposava cap novetat a nivell de contingut. Però el programa estava ben enfocat a l’objectiu que perseguia: sensibilitzar i influir perquè s’entengui quin és l’abast de la tragèdia i, sobretot, explicar per on passen les vies de solució. Era imprescindible que Salvados fes aquest programa. Évole i el seu equip són uns mestres a l’hora de provocar la sotragada mediàtica que exigeixen determinades injustícies. I la violència de gènere, sens dubte, n’és una. Salvados va saber triar els testimonis que van posar el focus on convenia: el paper de l’administració i l’àmbit judicial, més subtilment el dels mitjans de comunicació i, el més important de tots, el de l’educació dels més joves. És bàsic acabar amb els estereotips i els tics masclistes que adoben i perpetuen els maltractaments. Évole també va voler entrevistar un maltractador. Més que per saber quins impulsos el porten a agredir les seves parelles, va servir per posar encara més en evidència el seu perfil de manual: asseguren haver-se refet però s’acaba veient com no poden evitar reincidir.
Marina Marroquí, la dona maltractada que ara té una associació per lluitar contra la violència de gènere, va ser el testimoni més commovedor. Primer per com va dirigir la classe amb els adolescents. I després per la fermesa de les seves respostes. Colpia veure com en les preguntes més delicades d’Évole sobre les agressions i vexacions que va rebre, la Marina reia abans de contestar com a mecanisme de defensa. Salvados va trobar la manera més contundent d’acabar el programa. L’actitud i valentia de la Marina, la manera de plantar cara al seu drama i la seva determinació a mostrar-se com una guanyadora i no com una víctima van suposar una cosa insòlita a la televisió: van demostrar en prime time que hi ha mecanismes per sobreviure, oportunitats per alliberar-se dels tirans i donar les pautes per fer-ho. Ja era hora! Moltes gràcies, Évole.
