Informar de la mort de dos companys

L’assassinat de dos periodistes de la cadena WDBJ7 implicava que minuts més tard la mateixa televisió per la qual treballaven hagués d’informar-ne. Van emetre un breu informatiu des d’un plató auster. A les tres pantalles de fons només s’hi mostrava el logotip de la cadena. En cap moment imatges del cas ni les fotos dels companys morts. A la taula, la presentadora dels informatius, la presentadora del magazín matinal on treballaven els periodistes, l’home del temps (amic de les víctimes) i el director de la tele. No tenien cap detall del que havia passat. Informaven de la mort a trets dels companys i n’explicaven el perfil. Quan un d’ells s’emocionava, els altres reprenien el fil. Mai cap llàgrima. Mai cap “Oh, Déu meu”. Mai cap “Això és terrible”. Mai cap especulació. Cap trucada a un expert. Ni una crida de testimonis.

Hi va haver un instant d’emoció. La presentadora va dir amb serenitat: “Mirin, en aquests moments estem treballant sentint de fons, aquí al darrere, els nostres companys de redacció plorant. És una situació complicada”. Tot eren apunts biogràfics fets amb afecte. Els dos periodistes morts tenien les seves parelles treballant allà. No van emetre en cap moment les imatges del tiroteig. Només, de tant en tant, recuperaven les fotografies dels companys perquè l’espectador els identifiqués. S’emocionaven sobretot a l’hora de pronunciar els seus noms amb la fredor que requereix una notícia. Al cap de vint minuts, quan van considerar que ja havien donat tota la informació que tenien, van tallar l’emissió. Quedava només el logotip de la cadena. En cap moment anuncis. Advertien a l’audiència que més endavant tornarien a informar. I anaven emetent aquest informatiu en bucle. No van fer un directe permanent, allargassant dades.

Més tard van reprendre l’emissió en directe. La policia havia atrapat el presumpte assassí i es tractava d’un antic treballador de la cadena. El director de WDBJ7 va explicar amb dolor el que en sabia: “Era un home infeliç. Algú amb qui era difícil treballar. Sempre posava pegues a tot. S’enfadava molt. De fet, el dia que el vam acomiadar es va enfadar tant que vam haver de trucar a la policia perquè el tragués de l’edifici. [...] Més tard, es va queixar que l’havíem acomiadat per motius racials. Una comissió ho va investigar i va quedar clar que no havia sigut així”. Transparència. Va explicar que desconeixia si hi havia hagut algun conflicte entre l’assassí i les víctimes anteriorment. Els periodistes van insistir que no mostrarien les imatges del tiroteig. Sí que van posar una vegada, però, el pla que la càmera, en caure, va captar de l’assassí. Mai imatges en bucle de fons, mai la reiteració dels retrats de les víctimes. La prova que, malgrat el dolor i que la tragèdia sigui a casa, es pot fer un periodisme impecable. I que la feina tan ben feta i amb tanta contenció encara transmet molta més emoció.