L’art de collar Esperanza Aguirre
A Al rojo vivo de La Sexta Antonio García Ferreras està de vacances. Amb Cristina Pardo en el seu lloc el programa millora moltíssim. Pardo és ràpida, de preguntes esmolades, valenta, manté la distància que requereix l’ofici, no cau en l’abús de protagonisme ni en l’arrogància periodística. Té mala llet i la combina amb un sentit de l’humor molt fi que s’agraeix en una entrevista. Domina el context polític en profunditat. Dimarts feia una connexió amb la seu del PP per entrevistar en directe Esperanza Aguirre. Espurnes assegurades. Vint-i-cinc minuts de conversa impecable. Preguntes molt curtes i formulades a consciència perquè totes posin en un atzucac la convidada. Pardo aconsegueix que sigui tan important el que diu Aguirre com el que evita dir. A Aguirre li agrada exhibir virtuts en el cos a cos. Pardo sap que a base de collar-la a vegades Aguirre fica la pota. Per això no afluixa esperant el cop d’efecte.
En el comiat va passar el millor: “Muchas gracias, señora Aguirre. Hoy casi la noticia es que no me ha dicho nada malo de Mariano Rajoy”. La política somreia: “Y mire que lo ha intentado usted, eh Cristina. Porque hay que ver...” La periodista, rient, li torna amb sarcasme: “Es mi trabajo. Por cierto, hoy la hemos rotulado bien...” La broma ve de lluny, quan Aguirre es va queixar que li havien atribuït un titular que ella no havia formulat. “¿Hoy sí? Pues me alegro...” I es va justificar: “Es que estoy en la sala de prensa porque hay el logo nuevo y donde ustedes tienen los enchufes y aquí no tenemos televisión, así que yo no puedo verles...” Pardo, lluny de compadir-la, esmola l’enginy: “Ya le garantizo yo que nosotros no tenemos ningún enchufe en Génova ¡eh!” I aprofitant que treu el tema del logo, li pregunta si el canvi d’imatge és una al·legoria de la situació al PP. “A ver, mira Cristina, ya que no has conseguido la crítica en directo quieres conseguirla con indirectas. Pues no. Me gusta el logotipo”. I Pardo, sense deixar de somriure, li torna a respondre amb una broma: “No, no... ¡Estamos en directo! ¡No diga ninguna inoportunidad! Bueno, aunque si quiere decir alguna inoportunidad todavía está a tiempo”. Y Aguirre, irònica, s’hi torna: “ ¿No la he dicho todavía? Qué suerte, Cristina. Es raro en mi, eh...” I la periodista fa autocrítica: “O raro en mi, que debería haberlo conseguido”. I l’altra li respon desconfiada i rient: “Ya le sacará usted punta a algo...” I Pardo, posant punt final al magnífic teva-meva, conclou: “Que no le quepa la menor duda. Muchas gracias por haber estado en La Sexta”. I els espectadors vam lamentar que s’acabés el pim, pam, pum. Que bé quan tots dos bàndols accepten amb elegància i humor tensionar el joc de l’entrevista. La mala llet, amb astúcia i un somriure, recompensa l’espectador perquè és símptoma d’intel·ligència.
