20/07/2015

L’espectacle de l’agonia

2 min
L’espectacle de l’agonia

Qué tiempo tan feliz és el programa que la María Teresa Campos presenta en les sobretaules dels caps de setmana. És la xaronada principal de la tele. Com si ens posessin a la màquina del temps, retrocedíssim quaranta anys i plantessin les càmeres en un portal d’un edifici de veïns. Fòssils tronats de la tele, del cinema i de l’espectacle es reuneixen per parlar dels vells temps amb un resultat depriment.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquest dissabte el director del programa anunciava que farien una sorpresa a la María Teresa Campos i a la seva filla, la Terelu. Tot era mentida. Totes dues estaven al cas del que passaria però calia donar-hi la dosi de suspens i l’abús de morbo que la deixalla televisiva exigeix. És més, fingien que passava en directe però l’escena estava gravada i més que preparada. Les van fer sortir del plató i les van fer tornar a entrar per descobrir qui les estava esperant a dins. I allà, postrat en una cadira, gairebé immòbil, hi havia Chicho Ibáñez Serrador, el creador de l’Un, dos, tres. Les Campos s’hi van llançar a sobre. L’abraçaven, li feien petons i l’acaronaven amb força com qui s’acomiada d’un fill que marxa a la guerra. S’eixugaven les llàgrimes. El Chicho amb prou feines deia res. Només les agafava molt fort pel canell, tremolós, com si s’aferrés a la vida dels altres per no marxar a l’altre barri. Li feien preguntes i al “maestro de la televisión” només li quedava un fil de veu. Li faltaven dents i cada vegada que volia pronunciar una frase l’ànima se li escapava per la gola. Li van posar un vídeo d’homenatge per repassar la seva trajectòria. Però l’ordinador es va penjar. Només vam veure els primers tres segons i la sorpresa al convidat va quedar en un simple nyap. Després van fer entrar Mayra Gómez Kemp, la presentadora que ell va catapultar. La Mayra se li va llançar al coll amb els ulls humits. Vam sentir com Chicho li deia fluixet i amb pena: “No me puedo poner de pie”. La Mayra, que també ha passat un greu malaltia, li parlava amb les dificultats que li han deixat les seqüeles.

La Teresa Campos li preguntava pel Bigote Arrocet, la seva actual parella. La gent aplaudia. Chicho somreia cansat i amb els ulls tristos.

Aquella tele que vam veure i que recordem millor del que era es desintegrava ara davant dels nostres ulls. Qué tiempo tan feliz ja és això: retrobar les ruïnes del passat. Però l’espectacle de l’agonia de Chicho Ibáñez Serrador va ser tràgic. Tants anys donant el millor de la teva vida a la televisió per acabar-hi fent el xou que presagia la teva mort.

stats