16/12/2014

Llarga vida a ‘El crac’

2 min

La sèrie de Joel Joan i Héctor Claramunt ha conclòs la primera temporada. Tant de bo n’hi hagi una segona. El final el van deixar prou obert. En els últims capítols, l’audiència ha remuntat una mica, i si la temporada hagués estat més llarga hauria anat acumulant espectadors. Ha costat un pèl que la sèrie agafés el to i que l’audiència fes el clic. No ha estat fàcil. Teníem pressa per saber si podíem omplir el buit que ens provocava la malenconia de les sèries anteriors de Joel Joan. Hem divagat per l’univers joeljoanesc volent aclarir si s’assemblava més a Plats bruts o a Porca Misèria. Això era el menys important. El crac ha aportat obertura de mires a la ficció de TV3, modernitat a la realització, mirada adulta al relat, irreverència en el contingut i un humor amb mala llet. El crac no pretenia commoure’ns ni alliçonar-nos. Volia sacsejar-nos com a espectadors. I se n’ha sortit. Quan hi ha qualitat en el plantejament, es connecta amb l’audiència que té ganes d’evolucionar. Hem abandonat el segell de la bonhomia per navegar en sentiments mesquins i xantatges emocionals.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’últim capítol estava molt ben cosit. Extraordinari l’instant en què Joel Joan, desesperat i impacient per l’arribada de Clooney, sent la reacció de sorpresa i admiració dels assistents per la presència inesperada d’un nou convidat. Visca els guionistes que han demostrat que no han deixat cap fil penjant i que tot estava perfectament dibuixat des d’un inici. Res és gratuït. Excel·lent Roger Coma, que ha acabat construint un personatge carregat de candor però d’una simpatia irresistible. S’ha dissenyat l’antagonista perfecte: un tete eficaç que ha desactivat quan ha calgut el desbordant Joel Joan amb un duel narratiu original i divertit.

Fantàstiques Sara Espígul i Diana Gómez en els seus rols d’àngel i dimoni. En una sèrie vulgar i previsible els guionistes haurien buscat l’enfrontament entre elles. En una sèrie ben feta i innovadora, no ha calgut. Gràcies. El crac juga amb personatges i trames, no amb tòpics i drames.

Ara bé, del que dubto és d’aquest suposat acte de fustigació de Joel Joan. En la ficció, el Joel Joan d’ El crac no és altre que el David Güell de Plats bruts amb 15 anys més. Ha crescut. Aquell estudiant de l’Institut del Teatre que compartia pis amb el Lópes s’ha fet famós i vol triomfar a Hollywood. Ara ja té prou autoritat professional per batejar el personatge amb el seu nom. El crac no és cap autocrítica, és un enorme homenatge de Joel Joan a ell mateix i el seu pallasso interior.

stats