‘Merlí’, per al·lusions

Dilluns a Merlí el Pol li deia al Bruno: “Què passa? Si ara em lio amb una senyora de quaranta anys, què? Això vol dir que només m’agraden les velles?” Com a espectadora vella de quaranta anys, vaig somriure. Perquè la frase, dita per un nano de divuit, fa riure. Perquè hi va haver un temps que jo també vaig pensar que els de quaranta eren uns vells. I per veure tan ben retratada la ingenuïtat d’un de divuit que es pensa que a les senyores de quaranta els ve molt de gust allitar-se amb un jovenet d’aquesta edat.

Merlí és una bona sèrie, que ha evolucionat trobant una química entre els personatges molt precisa i ben definida. El guionista, Héctor Lozano, ha anat coneixent els registres dels actors, i els actors han fet seus els rols. Francesc Orella, amb aquest persuasiu Merlí, és el pal de paller en una història en què els actors veterans de les diferents subtrames aporten consistència. L’experiència i la solidesa d’Orella, Victòria Pagès, Marta Marco, Pau Durà, Jordi Martínez... s’han potenciat amb l’energia, l’humor i la prudència interpretativa dels actors més joves. S’ha establert una relació simbiòtica que ha beneficiat les dues generacions. I el guionista també ho està aprofitant, exposant uns conflictes en què adults i adolescents mantenen una relació d’intercanvi. El Merlí aprèn dels seus alumnes, els pares reben lliçons dels seus fills, són els adolescents qui no comprenen els progenitors i dibuixen uns nanos que han de fer l’esforç per evolucionar cap al món adult.

Alguns espectadors s’han sorprès amb l’ús de les paraules grolleres dels personatges: “Si cal ensenyo la polla”, “El meu cosí m’ha dit que si li llepes l’orella a una tia, te la folles!”, “Què li ha picat al teu pare? La polla li ha picat!” Però m’interessa més una sèrie que intenta dignificar l’adolescència des de la realitat lingüística que una sèrie que pretén camuflar la realitat adolescent per no pertorbar l’espectador. I m’agrada una sèrie en què els pares són tan imperfectes com els seus fills. L’adolescència a nivell televisiu ha sigut sempre, per tradició, tan maltractada, estereotipada i menystinguda que a Merlí s’ha fet un pas endavant. Éssers que pateixen, que estimen, que dubten, que s’equivoquen... i que diuen paraulotes. I, amb més distància, satisfà veure com la indústria audiovisual proporciona a uns actors tan joves plataformes professionals tan bones i de qualitat com Merlí. L’encert de TV3 amb aquesta sèrie és absolut. Perquè Merlí no ens l’hem de mirar com si fóssim uns vells escandalitzats (de l’edat que sigui). Només hem de fer servir el criteri.