Montserrat Besses al rescat
Ide cop i volta, va reaparèixer Montserrat Besses. La periodista que va ser corresponsal de TV3 a París durant anys i panys va asseure’s ahir al plató virtual del 3/24 i els va salvar el dia, en les llargues hores del desenllaç dels atacs terroristes. Amb solvència, elegància i eficàcia va fer una demostració que l’experiència, l’especialització i l’edat són, sovint, tres virtuts del bon periodisme. Tres característiques cada vegada més difícils de trobar en qualsevol cadena, i també a Televisió de Catalunya. Durant hores Montserrat Besses va fer un tractat de l’enrevessada sociologia francesa, de coneixement geogràfic dels rodals de París (de Dammartin a la Porte de Vincennes), de política francesa (coneixia qualsevol ministre francès així que treia el nas), i fins i tot de la manera d’actuar de la policia d’elit francesa. En canvi, quan li volien penjar l’etiqueta d’experta en jihadisme, ho refusava de totes totes, sense falsa modèstia.
De cinc a sis de la tarda, l’hora de l’atac simultani als dos fronts, Montserrat Besses, al costat de la presentadora Cristina Riba, van fer el rien ne va plus. Totes dues, que semblaven una mica abandonades de la mà de déu, van estar tota l’hora decisiva parlant amb cautela, sense vessar-la, sense tenir certeses ni informacions fiables. De fet, durant l’entrada de la policia per abatre els assassins, les úniques imatges que arribaven, tant de la impremta com de l’Hyper Cacher, eren un pla fix i a quilòmetres vista. La Besses hi aportava el context pertinent i, sobretot, les píndoles d’informació que devia anar rebent de fonts franceses. Amb tranquil·litat, sense afectació, mirant a càmera quan convenia, sense demagògia, cenyint-se als pocs fets que transcendien. En lloc d’opinar del que sabia i del que no, va practicar el periodisme de detalls. Explicava els fets, o el que explicaven altres fonts d’informació més pròximes (agències, ràdios i diaris francesos, en aquest cas), però no dubtava a qüestionar les fonts. M’agrada Montserrat Besses perquè li vam sentir a dir, durant la tarda, “és massa d’hora per afirmar”, “aquesta dada l’hem d’agafar amb pinces”, “sobre això s’ha d’anar amb cautela”, “aquest detall el prenem amb precaució”. En un món on tothom tira pel dret i parla pels descosits amb massa desconeixement de causa, ella va tenir molt d’ofici. Ras i curt, m’agrada la Besses perquè no li sap greu dir “no em consta” abans de fabular, imaginar o entrar en jardins sobre els quals no podria respondre.
