National Geographic a la catalana
Els magazins matinals espanyols s’han llançat als carrers de Catalunya per retratar, diuen, la “realitat catalana”. El que des d’Espanya s’entén amb aquest concepte tan ambigu s’ha convertit en una mena de National Geographic ridícul. Posen l’objectiu en petits grups, hi fan quatre preguntes primàries i matusseres, la gent que s’hi presta respon titulars forçats i els reporters ho expliquen com si allò fos una mostra representativa del dia a dia a Catalunya.
Al programa de l’Ana Rosa un reporter ha escombrat la província de Barcelona. Dijous vèiem com va entrar a casa d’una senyora que tenia al balcó l’única bandera espanyola d’un carrer de l’Eixample. “ ¿Cómo se ha atrevido a ponerla? ”, era el primer que li deia en traspassar la porta de casa seva, com si estigués posant en risc la seva vida. I la dona, afalagada per aquell elogi de valentia, encara exagerava més el seu atreviment. Missatge: posar una bandera rojigualda a Barcelona és un risc. La senyora Maria explicava que té un fill independentista: “ No sé qué le habrán prometido al pobre... ”, deia, estranyada. El reporter li acabava preguntant si retiraria la bandera del balcó en cas que guanyés el sí.
També anunciaven: “Hemos estado con una familia dividida ”. La gràcia d’aquest nou National Geographic és trobar immigrants andalusos. És l’espècie més llaminera per als reporters. Sempre els van a buscar als bars. La imatge de les persones d’origen andalús que viuen a Catalunya està estereotipada. Els busquen com un valor segur: el que estarà en contra de la independència, com espècimens al marge de l’embogida societat catalana. I si en surt un que diu que hi està a favor és el clar exemple de la divisió familiar. Un altre dia exemplificaven la fractura social posant com a exemple les localitats de Torrelles de Llobregat i Sant Boi. “Sólo 12 kilómetros de distancia. Los primeros son independentistas. Los segundos se sienten españoles ”. Com aquell anunci de rentaplats: Villarriba i Villabajo. Destil·len subliminarment un perill imminent de guerra civil.
I això és el que en diuen “la realitat catalana”. Ens observen des de fora amb microscopi i lupa. Una espècie humana a part a qui acosten el micròfon com si ens toquessin amb un pal, per veure com ens belluguem. El problema no són les respostes que dóna la gent. Són les preguntes que fan: imbècils, absolutes, buides, primàries. Provoquen el que volen sentir, indueixen el relat. I han convertit el país en una mena d’àlbum de cromos esperpèntic.
