14/02/2016

Om, Bertín i Griso

2 min

L’èxit d’ El convidat de TV3 ha fet aparèixer un parell de programes claríssimament basats en aquest format. Primer, En la tuya o en la mía, de Bertín Osborne, amb la diferència que és Bertín qui porta gairebé tothom a casa seva i que no cal anar-hi a dormir. Aquest divendres Antena 3 va estrenar Dos días y una noche, conduït per Susanna Griso, i que reprodueix molt més l’estructura d’ El convidat. El programa de Griso ha argumentat que, en realitat, no és una còpia del de TV3 sinó l’adquisició d’un format que fa anys que funciona a Suècia, l’ Sleeping with the stars. Però desenganyem-nos: sense l’èxit d’audiència i la repercussió d’ El convidat i la possibilitat de veure les diferents tessitures que adoptava el programa en funció de l’amfitrió, cap dels altres dos programes hauria existit.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El més evident, havent-los vist tots tres, és fins a quin punt els presentadors i els realitzadors condicionen el format fins al punt de fer-los molt diferents entre ells. El convidat, a part del valor de l’originalitat, tenia una pàtina més documental, menys esteticista en la posada en escena, i sovint més autèntica en el vincle entre convidat i amfitrió. En la tuya o en la mía té un caràcter totalment artificial i estètic pel que fa a la realització, un vernís molt elitista i luxós en l’aspecte formal i, per contrast, un entrevistador molt bast, que fa les mateixes preguntes a tothom. Bertín funciona més per tarannà que per capacitat entrevistadora, que en té més aviat poca. Amb Dos días y una noche és d’hora per emetre un judici perquè només n’hem vist una emissió. Sergio Dalma va ser un primer amfitrió que va remar molt a favor del format. L’arrencada del programa és idèntica a la d’ El convidat, amb Griso preparant la maleta i caminant pel carrer. En la realització hi ha un cert embadaliment amb la Griso, una necessitat excessiva d’incloure plans d’ella que provoquen una certa frivolització de l’entrevista. Fins al punt que, per exemple, al final del programa, quan Dalma assaja amb la banda, ell queda borrós i ens mostren Griso escoltant-lo. La imatge li dóna a ella un excés de protagonisme. Hi ha més postureta, posada en escena i actitud televisiva que no pas sensació d’autenticitat documental del personatge que se suposa que hem de conèixer. El programa inclou inserts de la presentadora asseguda en una cadira reflexionant sobre el convidat a posteriori. No mira a càmera. És com si parlés amb algú que no veiem. Hi ha una voluntat de potenciar així l’efecte documental del programa quan el llenguatge audiovisual és molt més superficial i Griso resulta més artificial amb el seu to vellutat i amb la seva estudiada actitud captivadora. Amb tot, és cert que el format en tots tres casos fa dubtar de qui és, en realitat, l’autèntic protagonista: si el presentador o l’amfitrió.

stats