Prou de nens que canten

Ha arribat un punt en què veure nens cantant a la tele és una tortura insuportable. Qualsevol cosa que facin els nens a la tele ja fa mandra. Si a sobre el programa no és en horari infantil i el públic a qui es dirigeix el missatge són persones adultes, el suplici esdevé majúscul. Dimarts Telecinco va estrenar Levántate, un martiri dramàtic: l’audiència va haver de resistir vint-i-quatre duets cantats per pares o mares amb els seus fills. El típic espectacle en què acabes veient una criatura de vuit anys cantant Hoy tengo ganas de ti amb la mateixa passió que ho feia Miguel Gallardo. El títol del programa obeeix a la dinàmica del concurs. El públic s’aixeca de la cadira per aplaudir si li agrada el numeret. Després el jurat acaba d’ajustar el veredicte popular. Com que aquí també canten els pares descobrim quina mena de progenitors són els que porten els fills a aquests espais. Vam veure molta flamenca frustrada, cantants d’orquestra retirats, pares hiperactius i mestresses de casa buscant una escapatòria. El nen és l’excusa per poder fer el seu salt a la tele.

Però Levántate té un doble nivell de lectura: en realitat és una bona obra. El que fan és potenciar el vincle i els respecte entre pares i fills. La família que desafina unida s’estima per sempre. De fet el programa arrencava amb un muntatge lacrimogen del presentador i el jurat recordant els seus pares. Després cada família explicava les seves desgràcies: “ Me emociona verla cantar porque me costó mucho tenerla, tuve que ir a muchas clínicas ”, “ Mi madre tiene fibromialgia ”, “ Mi marido se fue a vivir a Australia y se llevó a mi hijo pequeño ”. Quan acaben de cantar, les mares abracen els fills com si els estiguessin abandonant a la porta d’un orfenat. Jesús Vázquez, el presentador, no para d’emocionar-se lloant l’amor verdader. Entre el jurat de Levántate hi ha Pedro García Aguado, l’especialista a encarrilar adolescents violents. Ell, com que de cantar no en té ni idea, felicita el fervor familiar, anima les mares solteres i aconsella els pares d’adolescents. El súmmum de l’espectacle de la tragèdia va ser la participació especial (fora de concurs) d’un nen amb paràlisi cerebral cantant flamenc. En comptes d’incloure-ho amb naturalitat van convertir l’escena en una processó de Setmana Santa. Jesús Vázquez i el jurat extasiats i eixugant-se les llàgrimes. El millor que pots fer amb aquest programa és fer cas del títol: aixecar-te del sofà i anar-te’n a dormir.