Ressuscitar a la televisió
Ha passat en diverses ocasions que un actor ha mort en ple procés de gravació d’una sèrie. Els guionistes han de trobar la manera d’adaptar la trama i provocar la desaparició del personatge d’alguna manera que quedi justificada. No és fàcil.
És el cas de l’actriu Nancy Marchand, que feia de matriarca dels Soprano. Livia Soprano tenia un vincle emocional molt poderós sobre el protagonista, Tony Soprano. L’actriu va morir abans de començar a gravar la tercera temporada. Els productors van haver de fer orfebreria virtual per resoldre amb dignitat la seva desaparició. David Chase, el creador de la sèrie, va explicar: “Sentia que era necessari que la Livia aparegués. Era crucial que el personatge transmetés la seva falta d’amor fins al final perquè els espectadors entenguessin la reacció de Tony Soprano a la seva mort”.
L’equip dels Soprano va crear una escena d’un minut i mig per al segon episodi de la nova temporada. Van compilar divuit clips independents d’aparicions anteriors de Marchand, tant de preses falses com d’escenes descartades i algun material utilitzat. La col·lecció de frases i gestos va servir per reescriure una nova escena. La matriarca exhibiria tota la seva fredor i menyspreu per Tony Soprano, que s’enfadaria amb ella i marxaria decebut. Hores més tard, la seva dona li comunicaria que la mare acabava de morir a casa seva d’un atac de cor. Van contractar els serveis d’una empresa especialitzada en disseny d’efectes especials. Van gravar l’escena amb James Gandolfini i una doble de cos de l’actriu. Hi van inserir la cara de les antigues interpretacions de Nancy Marchand. Més de vuit mil frames per a una escena que durava noranta segons. El nivell de precisió és tan gran que fins i tot hi ha un instant en què la cuidadora de Livia Soprano camina entre ella i una finestra i es pot observar com una ombra passa breument per la seva cara. Podeu recuperar l’escena de YouTube. Es titula Goodbye little Livia. Van caldre quatre persones i dues setmanes de feina. L’efecte va costar dos-cents cinquanta mil dòlars, amb la condició que l’empresa reduís el seu caixet a la meitat a canvi de la publicitat que els donaria aquella escena. Als Estats Units els espectadors sabien que Marchand havia mort i es preguntaven com s’ho farien els guionistes. El responsable dels efectes especials va voler veure la primera projecció del capítol amb públic. El murmuri d’astorament general el va satisfer. Era ella. Viva. Com si l’haguessin ressuscitat per gravar la seva última escena. Si la tornes a veure sabent aquest pedaç, realment ho notes molt estrany. De fet, si la pobra Nancy Marchand s’hagués vist ella mateixa en aquella escena pòstuma és possible que s’hagués tornat a morir del disgust.
