Retrat d’un petit tirà
Aquesta setmana ha portat cua el reportatge que l’equip d’En tierra hostil va fer a Corea del Nord. El programa va aconseguir autorització per entrar al país i, sota la supervisió d’agents del règim, gravar allò que els donaven permís per gravar. Corea del Nord és una dictadura comunista en què la major part de la població passa gana, es condemna els desafectes al règim a treballs forçats i se celebren execucions públiques per mantenir atemorits els ciutadans. L’única manera de sobreviure és mostrant devoció pel líder suprem, Kim Jong-un, en una societat sotmesa a un rentat de cervell constant i bombardejada per omnipresents missatges de propaganda.
L’equip d’En tierra hostil va tenir com a cicerone Alejandro Cao de Benós, un català amb ciutadania nord-coreana que exerceix com a delegat d’afers internacionals per al règim. Així que van començar, el personatge va comunicar al grup de periodistes quines eren les normes que havien de complir de manera estricta mentre fossin allà. Durant el reportatge, Cao de Benós va limitar les gravacions a allò que el règim desitjava exhibir, els va prohibir que es desplacessin sols per Pyongyang, va controlar les converses i va amenaçar de castigar qualsevol desobediència. El resultat audiovisual: la prova evident de l’estricte control dictatorial sobre la població, adoctrinada, atemorida i submisa davant qualsevol individu que representi el poder.
Cao de Benós ha contribuït durant la setmana a donar més repercussió al programa acusant-los de manipular la realitat i mentir. És cert que l’estil del programa (herència del Callejeros ) fa un relat periodístic sensacionalista, carregant el reportatge de sintonies de terror i tensió. També és veritat que el reporter Jalis de la Serna (amb un excessiu protagonisme) fa el teatret que s’espera d’ell mostrant-se indignat per l’estricta normativa que li han imposat (i que ell ha acceptat). Però el resultat és evident i esperable: l’estampa impactant d’una dictadura molt bèstia que intenta ocultar els draps bruts. El reportatge descriu el país no només pel temor que destil·la sinó també pels límits del que no pot mostrar. Cao de Benós comet la ingenuïtat pròpia dels autòcrates de pensar que exhibint la falsa esplendor d’una ciutat-presó millorarà la imatge de Corea del Nord i la dinastia Kim. Ja es podia esforçar a fer propaganda, que el que delata la desgraciada realitat d’aquest país és precisament el seu propi retrat, la seva tirania egocèntrica, asfixiant i amenaçadora.
