Teatre a la televisió
Dilluns a la nit a TV3 vam veure una adaptació d’ El cafè de la Marina, l’obra de Josep M. de Sagarra, dirigida per Sílvia Munt. Portar el teatre a la televisió és un exercici de risc perquè són llenguatges absolutament diferents.
Amb tot, Sagarra, malgrat el context literari noucentista de la seva època, va mantenir una independència que li va permetre tocar en moltes de les seves obres temes més quotidians i moderns com, en el cas d’ El cafè de la Marina, una història d’amor. I aquí, en aquest punt, és on es poden trobar amb més facilitat el gènere teatral i el televisiu: a atrapar l’espectador a partir d’un amor silenciós i una tensió sexual no resolta que explota al final.
L’adaptació de Sílvia Munt i Mercè Sàrrias és summament respectuosa amb el text de Sagarra. Han buscat la síntesi de l’obra. Han escurçat el guió i retallat escenes però mantenint el magnífic i valuosíssim llenguatge de l’autor. I han estat molt prudents -massa- a l’hora de permetre’s alguna llicència televisiva que hauria fet la TV movie un pèl més valenta. El 1933 Sagarra al·ludia a través de les paraules i de manera magistral a baixes passions que potser la televisió, en ple segle XXI, hauria pogut fer més explícites.
Tot i això, la versió televisiva d’El cafè de la Marina transmet molt bé en imatges l’enamorament implícit entre el Claudi i la Caterina i l’asfíxia de l’entorn. Esplèndids Pablo Derqui i Marina Salas en el paper dels protagonistes. Malgrat tot, així com en l’obra Sagarra volia transmetre la resolució final com la victòria de dos perdedors, a la tele costa percebre la Caterina com a perdedora. Pablo Derqui aconsegueix comunicar la idea de derrotat fent, segurament, la interpretació més descomunal d’un alcohòlic que he vist a la tele. Marina Salas té una intensitat dramàtica tan forta que arrossega la Caterina a una valentia i un criteri vital, i no l’aconsegueixes veure mai com a perdedora. Extraordinari també Fermí Reixach com a Luard en el paper clarivident de l’home que observa.
El cafè de la Marina ha estat un regal caigut del cel per als estudiants de 2n de batxillerat que tenen l’obra com a lectura obligatòria per a l’examen de selectivitat i per als professors que l’han d’explicar. En l’aspecte televisiu, Sagarra té una poètica molt arravatada que es fa estranya per pantalla. Però s’ha de reconèixer que gaudir del seu text, de les metàfores marineres i d’un llenguatge tan meravellosament ric va ser un obsequi inesperat per als espectadors que ho van saber valorar.
