Viatge a les entranyes de l’Estat Islàmic

Hi ha moments en què la televisió es transforma en un electrodomèstic poderós capaç d’obrir-te els ulls a realitats inimaginables. Diumenge va passar amb el 30 minuts. Fugir d’Estat Islàmic, del documentalista Edward Watts, provocava un dolor terrible, però no podem girar l’esquena a un dels esdeveniments més terribles que estan passant al món: el segrest de dones més gran que s’ha produït aquest segle. Fa temps que sentim a parlar de l’Estat Islàmic (EI) i dels segrestos de dones i nenes que practica amb absoluta impunitat. Però Fugir d’Estat Islàmic és el reportatge que ho retrata de més a prop i amb testimonis més contundents. La barbàrie de l’EI queda molt ben explicada a través de les vivències tan commovedores de diferents víctimes. El fil conductor del documental és Khalil al-Dakhi, un advocat que té tota una xarxa secreta infiltrada a l’Estat Islàmic per aconseguir rescatar dones segrestades. Edward Watts li va seguint les passes per explicar la seva lluita heroica contra l’esclavisme d’aquestes nenes, mares i àvies.

A l’inici del documental descobrim una ciutat arrasada pels milicians jihadistes. Està deserta i entren en un antic estudi fotogràfic mig destrossat. L’impacte és extraordinari. Descobrim, en les fotografies que hi ha abandonades per terra, la vida que ha desaparegut. Les celebracions, la quotidianitat, la felicitat i els somriures que han arrabassat a dones i famílies senceres. De mica en mica, el documental va aprofundint en els detalls de la crueltat de l’Estat Islàmic. El testimoni de l’Aïda i els seus dos fills explicant com els nens van presenciar decapitacions; de la Keshal recordant com les seves amigues van decidir suïcidar-se per no viure més aquell horror; de l’Amal descrivint les múltiples violacions que va patir. I, en aquest últim cas, tot i que duu la cara tapada, la càmera ens va ensenyant les nines i els adhesius que té al voltant del llit i entenem que es tracta només d’una nena. El vídeo robat d’un mòbil de l’Estat Islàmic en què es veu una escena fastigosa de jihadistes presumint del que faran a les seves esclaves fa por.

Amb un mèrit periodístic extraordinari, Watts presencia l’alliberament de trenta-quatre fugitives gràcies a la perícia de Khalil al-Dakhi. I amb aquest desenllaç el documental acaba amb un cant a l’esperança i un optimisme que és més televisiu que justificat. Es pot entendre com una manera de consolar l’espectador de l’horror que acaba de veure. Però aquesta il·lusió final no resulta creïble, perquè veus que la feina d’Al-Dakhi és tan admirable com insuficient davant de tanta atrocitat.