La casta tertuliana
Dijous el Polònia va ser sensacional. Un dels esquetxos retratava una família en què el fill adolescent comunicava als seus progenitors que de gran volia ser tertulià. Els pares tenien un disgust enorme. Durant la discussió el noi feia servir les frases més gastades i tòpiques de la casta tertuliana d’aquest país i del país veí. “No m’interrompis quan parlo!”, “Heu estirat més el braç que la màniga!” i el ja insuportable “Això és fer trampes al solitari!” També recordava cites de Josep Pla, posava èmfasi en el “Jo crec” i, com sol passar, no va trigar a establir paral·lelismes amb la manera d’actuar de Hitler i els nazis.
No és la primera vegada que el Polònia parodia el món dels tertulians. Però, tenint en compte el nivell de saturació tertuliana que patim al llarg del dia, encara han sigut força benèvols. Entre les tertúlies de la tele i la ràdio qualsevol ésser humà connectat als mitjans de comunicació acaba bombardejat d’opinions per damunt de la seva capacitat d’assimilar arguments. La tele ha heretat de la ràdio aquest gènere, gens televisiu, tot sigui dit de passada: l’espectador es pot asseure d’esquena a la pantalla i entendre tot el que passi. A TV3 hi ha tertúlia a Els matins i al Divendres, on fins i tot se’n fa una de La Riera. Hi ha la del .Cat cada dijous i les de futbol. A 8TV les tertúlies del Cuní són cèlebres. També tenim accés a les de la Griso i l’Ana Rosa i hi ha la competència diària entre la tertúlia de Las mañanas de Cuatro i Al rojo vivo. Les nits de dissabte, La Sexta i Telecinco també rivalitzen utilitzant la tertúlia com a gènere principal.
Catalunya ha quedat sota la influència d’una cinquantena de tertulians que roten de mitjà. S’han convertit en caricatures d’ells mateixos, conscients que havien de construir el seu propi personatge per generar un espectacle que sembli donar personalitat a la tertúlia. És la Catalunya del sobresou. Individus que tant teoritzen de Syriza com de Ciutat morta, del virus de l’Ebola com de futbol. I mai tenen un “No ho sé” per resposta. Si bé el gènere té com a finalitat que el receptor pugui construir-se una opinió pròpia a partir de les dels tertulians, hem acabat sotmesos a una homogeneïtzació de discursos, una simplificació d’arguments i un refregit d’idees insuportables. Què té la tertúlia que tothom en vol una al seu programa? És una despesa controlada i demana poca feina de preparació. Per a la salut mental de tots plegats, per favor, més Polònies i menys tertúlies. Perquè això sí que és fer trampes al solitari...
