‘El convidat’: a reveure!
Diumenge s’acomiadava definitivament El convidat amb un programa excepcional. El periodista sense sostre Jaume Marsé va dir coses més interessants que alguns dels amfitrions que hem vist al llarg de les cinc temporades. I això que com a idea inicial no semblava que hagués de ser gaire reeixida i tenia pinta d’invent forçat per trobar una manera diferent de tancar l’etapa. Com ha passat en altres ocasions, d’un programa que n’esperaves poc al final n’has rebut molt.
El convidat ha aconseguit els objectius necessaris per ser considerat un èxit televisiu. Per una banda ha sabut crear un model sòlid d’entrevista. Els amfitrions s’han vist amb la necessitat no només d’elaborar un discurs sinó amb la pressió de decidir com volien mostrar la seva vida. També ha sabut acomplir les expectatives de l’audiència, saciant a parts iguals la voluntat de xafarderia i la necessitat de descobrir alguna cosa interessant dels personatges. A la vegada, ha esdevingut un format ben definit però gens monòton. Cada programa ha estat molt diferent i fins i tot ha sabut adaptar-se a situacions delicades i contextos televisivament difícils: El convidat ha crescut davant les complexitats. També ha aconseguit un element clau de l’èxit: ser motiu de conversa. El convidat ha acumulat molt bones xifres d’audiència, ha revolucionat les xarxes socials i ha sigut tema de sobretaula. Quan la gent parla d’un programa l’endemà d’haver-lo vist és que funciona. Potser amb el temps s’ha desvirtualitzat una mica la idea inicial que l’Albert Om passés el cap de setmana instal·lat a casa d’algú. El valor documental de fer d’intrús en una llar ha quedat sovint com una simple posada en escena.
Hem ficat el nas a la vida de seixanta-cinc amfitrions i el més intrigant de tot plegat és que tota aquesta gent deuen ser només una petita part d’una pila que han declinat la invitació de l’Albert Om. Quants i qui són els que s’han negat a participar-hi? Ara toca acomiadar-se d’un d’aquells programes que ha deixat un bon record a l’audiència. L’Albert Om deia que aquest diumenge era el darrer Convidat de la història. No cal precipitar-se. Potser ha arribat el moment de fer guaret. Deixar passar un temps perquè aquest país tan petit renovi la flota de celebritats, promeses de l’esport, eminències retirades, futures velles glòries, noves espases de la ciència i estrelles de la música destronades. Cal una nova generació de persones receptives a la visita de l’Om. Esperarem. Com se li diu a un bon convidat: torni quan vulgui.
