La deessa domèstica de la classe treballadora

Roseanne Barr, l’actriu i creadora de la sèrie Roseanne, pertanyia en realitat a una família jueva de classe treballadora de Salt Lake City. Es va casar als vint-i-dos anys, va tenir tres fills i anava treballant del que trobava. Una nit va sortir amb uns amics. Van anar a parar a un club on feien sessions de micro obert per si algun valent volia improvisar un monòleg. Roseanne s’hi va atrevir. Només va haver d’explicar el seu dia a dia. Aquella nit es va definir com una “ferotge deessa domèstica de la classe treballadora”. Va ser un èxit i va començar a provar sort en el món de l’ stand-up comedy. El 1985 es va traslladar a Los Angeles i poques setmanes després ja debutava a The tonight show. Ella continuava parlant del mateix: tirar endavant una família de classe baixa.

Als directius de la cadena els va agradar aquell rol que trencava amb els estereotips dels monologuistes: era dona, grassa i connectava amb el prototipus de les mestresses de casa americanes. Ella els va oferir crear una sitcom. Barr no tenia cap experiència a la tele però tenia clar quin missatge volia donar a l’audiència: consciència de classe treballadora i feminisme. Volia mostrar una dona que no hagués sucumbit al clàssic patriarcat. Després de greus disputes amb els directius de la cadena perquè la reconeguessin a ella com a creadora de la sèrie i no als productors que li havien assignat, la sitcom Roseanne va esdevenir un èxit televisiu. Va durar nou temporades. Barr exposava les situacions familiars que ella coneixia bé. Va ser de les pioneres a abordar la violència de gènere, l’alcoholisme, l’assetjament sexual o l’embaràs d’adolescents en una sèrie d’humor. Barr recorda amb especial estima el capítol en què a la seva filla petita li ve la regla per primer cop i la nena se sent decebuda perquè es pensa que s’acaba de convertir en una dona fleuma que farà coses cursis. La reivindicació que feia Roseanne de la llibertat de la dona, plena d’enginy, humor i tendresa, per destruir aquells tòpics de la mentalitat de la seva filla (i dels espectadors) era digna de premi. Però els directius de la cadena no sempre ho van tenir clar. Per a ells el feminisme volia dir menysprear els homes. Demanaven a Roseanne que en els guions mostrés un constant desdeny cap al seu marit. Volien fer una mena d’ Els Roper a l’americana. Barr s’hi va negar sempre. Volia deixar clar que el vincle familiar havia de ser l’amor i el respecte cap a l’altre tot i fer servir un humor amb mala llet. Roseanne Barr encara se sorprèn de com li va costar fer entendre a un grup de directius de televisió (tots homes) què era per a ella el feminisme. Això passava a finals dels anys vuitanta i veient avui el paper de la dona a la televisió sembla que hem anat enrere.