El llapis vermell de Martín Villa
“E l burro se ata donde manda el amo aunque se ahorque ”, diu Vega García, una de les censores entrevistades en el documental La cançó censurada, que va emetre dimarts el Sense ficció de TV3. Ella reivindica el poder de l’autoritat sobre la llibertat de les persones. Aquest treball dirigit per Lluís Danés és magnífic pel que fa a la selecció de testimonis. A Llach, Serrat, Raimon, Pi de la Serra... ja els hem sentit altres vegades parlant de les vicissituds que els va tocar patir per culpa del règim franquista. Però la possibilitat de confrontar els seus records amb els dels censors de l’època agafa una força narrativa molt potent. Fa anys que a Catalunya ens expliquen històries d’aquests personatges sinistres però mai els havíem vist la cara. Alternar el punt de vista d’uns i altres és sensacional. El documental, amb una evolució narrativa molt sòlida, va passant per diferents etapes. En la primera, els cantants expliquen com s’imaginen que eren les persones que censuraven les seves cançons i, paral·lelament, les anem coneixent. Tot just començar descobrim que no obeïen a un patró concret sinó que era gent de diferents tarannàs que feien aquella feina amb més o menys convicció. La troballa de Mercè Ramon és extraordinària. Una dona que exercia de censora “però com podria estar fent una altra cosa” i que acaba admetent que després anava a fruir dels recitals de Llach i li demanava que cantés L’estaca.
El documental va exposant com funcionava la censura, les anècdotes per culpa de la sobreanàlisi de les lletres de les cançons, les incongruències i les seves acaballes ja en la Transició. Bon recurs utilitzar el cantautor Roger Mas per esponjar el relat i convertir-lo en la veu en off. A mesura que ens acostem al final del documental el relat va fent més pròxima la confrontació entre cantautors i censors fins a arribar al clímax en què s’estableix un xoc molt contundent entre les declaracions de Lluís Llach i les de Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona. Mentre Martín Villa intenta fer gala d’un tarannà conciliador i flexible, Llach li diu cínic i ironitza sobre aquest paper artificial de salvador de la Transició quan va ser una peça clau de la repressió. Malgrat instants puntuals d’humor i la lògica necessitat terapèutica de desdramatitzar el passat, La cançó censurada és un documental que retrata amb precisió l’esperpent d’una dictadura de la qual encara queden vestigis. Perquè, malauradament, encara queda molta gent que a hores d’ara i en l’àmbit que sigui continua pensant que la gent són ases que s’han de lligar i la classe governant són els nostres amos.
